Des de baix a l'esquerra

Si es para l'orella, si s'eixampla la mirada i es procura no confondre el món amb el nostre món, és fàcil percebre els estrips interns que la llarga ambientació prèvia al 27-S està causant a l'ànima col·lectiva d'aquest país, que encara ara i malgrat els esforços en contra d'alguns sectors poderosos i organitzats, és majoritàriament d'esquerres i majoritàriament sobiranista. Ho escric des d'un espai geogràfic i ideològic on en els darrers temps s'ha vist amb gran felicitat com prenia cos i consistència la CUP, amb un propòsit de triple ruptura: nacional, social i democràtica, que respon a les tres ferides que ens ha deixat la història recent. És a dir: la impossibilitat d'encaixar en una Espanya diversa però que sempre es concreta en la seva cara més lletja, la regressió en drets i justícia social i les limitacions d'un sistema corromput que és incapaç de defensar els interessos de la immensa majoria. Després d'un intens treball demoscòpic en el meu entorn, l'únic pronòstic que goso fer sobre les properes eleccions és que la CUP incrementarà complicitats, vots i diputats. Quant a la resta, tot és confús, tèrbol i insegur, que deia el poeta. Tot excepte la sospita, reforçada per les enquestes, que la candidatura conjunta de Junts pel Sí, malgrat ser clarament majoritària, no aconseguirà aplegar més vots que els que haurien reunit separadament. La llista unitària que havia de donar caràcter nítidament plebiscitari i substituir el referèndum que no ens deixen fer, era, en tot cas, la que s'havia de constituir sense la presència de les formacions polítiques i el seu habitual repartiment de poder; la que ens ha quedat, malgrat els afanys cosmètics, és la que s'ha condicionat a la forçada i prèvia distribució de qui administrarà els excitants mesos que ens esperen. Com diu un dels candidats, aquest és un país petit. I un país on, a més de les contínues fustigacions que vénen de terres endins, les desconfiances recíproques són molt més fàcils i vives que les grans unanimitats. Que del resultat del 27-S se'n farà una lectura plebiscitària és tan obvi com que n'acabarà sorgint un govern. Tothom ho sap, i per tant els vells recels, com els casos de corrupció que emergeixen i seguiran emergint –i que també tothom sap que són, a la vegada, maliciosos i tristament factibles– restaran molt més en una candidatura única que en candidatures separades. I és que aquí, com arreu, passa sovint que les millors idees, les més sensates i prometedores fracassen. La diversitat ideològica de l'independentisme en una sola llista pateix. I no parlo dels candidats sinó dels electors. Hi ha gent que no votarà qui mai no hauria votat. Aleshores, per què? Quina ha estat la raó? Aquesta és la gran pregunta del procés. La gran disputa entre qui maniobra per liderar-lo, per controlar-lo i domesticar-lo i qui sap que la seva força rau precisament en una mobilització popular i diversa; en una revolta que ve de baix i que jo, com el gran David i com l'ànima d'aquest país, m'agradaria que fos de baix a l'esquerra.