El punter i l'urna
Barcelona va tornar a rebentar ahir de salut i de gent. Una vegada més, l'independentisme activat ha demostrat que és hegemònic al carrer, que és cívic i que aguanta el procés. La imatge d'un punter que creuava Barcelona, amb l'escalf de centenars de milers de persones, i que acabava al Parlament és l'exemple democràtic d'un moviment popular que només des de la mala fe es pot titllar de populista. Hi ha una mala llet còsmica en aquest país, minoritària, i encara més en l'altre, el que ho nega tot. Allà és majoritària.
Els més veterans tornaven a deixar anar al final de la tarda el tradicional “prova superada”. Sovint el catalanisme, ara independentista, té aquell punt culer que pot caracteritzar també el país. Quan està a punt de guanyar amb el darrer penal dubta i tremola. “Voleu dir que farem gol?” Messi falla de tard en tard, però normalment l'encerta. Tots els presagis demoscòpics auguren victòria, justa o sobrada, però victòria al capdavall. L'independentisme ha de sentir-se segur. No només és capaç d'omplir les urnes, també guanyarà les eleccions i pot encarrilar el procés al darrer tram.
Però ha de saber també què s'hi trobarà. D'entrada, cal dir-ho alt i clar, aquesta vegada és diferent. No només perquè es tracti d'eleccions de caràcter volgudament plebiscitari, sinó per les condicions que el doten d'aquesta intenció. Convergència, Esquerra i altres forces independentistes hi concorren plegades, alegrement barrejats amb els grans noms de la societat civil que han estat els motors de la revolta en aquests darrers anys. Junts pel Sí és la gran garantia d'encarrilar el país cap a la independència, perquè no la subordina ni la condiciona a res. Si Junts pel Sí obté la majoria absoluta el dia 27, no hi haurà cap força que pugui impedir que Catalunya sigui un estat independent. Diguin el que diguin i s'encenguin com s'encenguin, no podran posar fre a les urnes. No frenaran la desconnexió –i perdó pel nom elèctric–, perquè no podran fer-ho amb els únics recursos que els permet el món civilitzat on viuen. Encara que sovint no els agradi. Apel·lar al compliment estricte de la llei no és un argument. Hi haurà llei. Una altra. I serà tan legal com la d'ells.
Si Junts pel sí guanya les eleccions però no ho fa amb majoria absoluta, com preveuen la majoria de les enquestes, el procés es farà laberíntic. La CUP explica amb claredat honrada què faran si els seus vots són determinants per aconseguir desencallar les votacions. L'alegre tropa mig llibertària mig bolivariana, sempre anticapitalista, proclama que no investirà president Artur Mas i que intentarà articular una majoria d'“esquerra rupturista” per combinar el trencament nacional amb el social. Això només pot voler dir sumar les forces d'Esquerra Republicana, els independents de la llista, la mateixa CUP i Catalunya Sí que es Pot. L'aliança planteja alguns dubtes raonables. Ha aconseguit la CUP girar Barcelona en Comú perquè acceptés l'adhesió a l'Associació de Municipis per la Independència? I si no han aconseguit convèncer Ada Colau, pressionada per Podem, com pretenen mudar les intencions de Lluís Rabell? Què en diu Pablo Iglesias?
Una majoria, doncs, condicionada per la CUP, serà una majoria incerta, fràgil i contradictòria. Aquesta vegada un vot més decidit no garantirà la jugada, com alguns podien pensar fa tres anys. Aquesta vegada no hi ha un vot més decidit. En tot cas, hi ha un vot igualment decidit però amb una altra clara intenció afegida.
L'independentisme ho ha de tenir clar. Si no suma la majoria, s'haurà de reorganitzar i haurà de fer-ho encara millor. No podrà replegar-se ni arronsar-se. No se'n pot cansar. Perquè no hi ha alternativa. A Catalunya l'alternativa és candidesa, resignació o humiliació. No hi ha cap proposta unitarista que sigui mínimament digna, perquè cap reconeix als catalans la seva identitat nacional. L'episodi de Felipe González ho ha tornat a deixar ben clar. Si González va acceptar la realitat nacional de Catalunya, com diu el periodista que el va entrevistar, les crítiques el van fer recular. Com sempre. Si no l'accepta, com diu ell, no hi ha res més a dir. Som on eren. I tant se val que es tracti del PSOE, del PP o de Podem. Qui reconeix Catalunya perd a Espanya. Sense propostes alternatives, sense sortides dignes, l'única possibilitat és la victòria. Com més clara, millor. Com menys condicionada a revoltes socials, millor. El punter popular va arribar ahir al Parlament. Era una imatge. Ara ha arribat el moment de la realitat.
