Els emigrants catalans
per motius polítics
i també econòmics
L'emigrant és segurament una de les cançons catalanes més conegudes. Qui no ha cantat alguna vegada: “Dolça Catalunya, pàtria del meu cor, quan de tu s'allunya d'enyorança es mor.” La lletra és de Mossèn Cinto Verdaguer. El poeta la va escriure quan viatjava cap a les Amèriques en un vaixell del seu protector, el marquès de Comillas, carregat de compatriotes seus. Per entendre el que ha passat i passa aquest estiu amb els emigrants procedents de Síria o de l'Àfrica subsahariana, no hi ha res millor que posar-nos a la seva pell. I podem fer-ho molt bé, perquè els catalans també hem emigrat en diversos moments de la nostra història. En general ens hem mirat els esgarrifosos fets que s'estan produint com un fenomen foraster, llunyà de la nostra realitat, acostumats a veure Catalunya com un país d'immigració. Però no cal anar a l'edat mitjana o als emigrants que viatjaven amb Mossèn Cinto per trobar-ne.
Tothom estableix una distinció entre els emigrants procedents de Síria, l'Afganistan o de l'Iraq amb els que arriben de l'Àfrica subsahariana. Ho deia molt seriosament el ministre d'afers exteriors espanyol fa uns dies: “Donarem asil, preferentment, als qui vénen a Europa per salvar la seva existència i fugen de països en guerra. Els altres volen millorar la seva situació econòmica i aquest és un argument menor.” Temo que el senyor Margallo no coneix gaire els països africans d'on vénen els emigrants de raça negra que s'amunteguen amb els musulmans del Pròxim Orient. Aquests darrers fugen de les bombes i els altres, de la fam, que mata tanta gent com les bombes, però més lentament.
A Catalunya hi va haver una emigració per motius polítics el 1939, un cop acabada la Guerra Civil Espanyola i començat el malson franquista. Fugien de les presons d'en Franco o d'un simulacre de judici en un consell de guerra i d'una condemna a mort. Sóc prou gran per haver-ne conegut una pila. Començaria per Joan Sales, un dels millors escriptors que ha tingut la literatura catalana, i un dels homes més bons que he tractat. I seguiria amb Josep Andreu Abelló, un home complex, però amb qui vaig mantenir sempre una bona relació. I l'editor Grijalbo, llest com una guineu. Seguiria amb altres noms. Aquest exili es va concentrar a Mèxic i sort en van tenir els mexicans, ja que es tractava d'uns exiliats amb coneixements que aportaren molt a la cultura d'aquell país. Començant amb l'editorial Fondo de Cultura Económica.
Després, durant els anys quaranta i cinquanta, hi va haver una emigració econòmica catalana. Van ser anys de misèria a Catalunya: racionament dels aliments bàsics, restriccions elèctriques, cotxes amb gasogen, que cremaven llenya. Hi va haver catalans que marxaren a l'Argentina, Veneçuela, Colòmbia o Xile per millorar el seu nivell de vida.
Els casals catalans que vaig conèixer fa uns anys en aquells països estaven plens de compatriotes que s'enyoraven com l'emigrant de Mossèn Cinto. Queda clar que ningú emigra per diversió. Enlloc s'està millor que a casa, sempre que tinguis el que et faci falta per viure tu i la teva família, i un futur que et permeti millorar.