És cosa d'ara?

Qui no coneix la seva història es veu abocat a repetir els errors del passat. Si la voluntat dels Àustries va ser utilitzar la força de les corones de Castella i Aragó per construir un imperi europeu, la relació amb Catalunya esdevé una negociació permanent amb el rei, a través de les Corts, per aconseguir drets i llibertats per a unes institucions, Consell de Cent i Generalitat, més democràtiques a l'època que l'absolutisme de la corona, a canvi d'aportacions econòmiques per pagar la seva guerra a Europa. La prioritat de Catalunya, el Mediterrani, és oblidada progressivament per la importància de l'ingrés econòmic que les colònies d'Amèrica suposaven per a un estat en permanent fallida. La situació es manté els segles XVI i XVII.

Al 1588 es publiquen les Constitucions i altres drets de Catalunya que recopilen per primera vegada les lleis i els drets consolidats del Principat. És òbvia la voluntat de fer explícits aquests drets que, com diu Josep Fontana, serviria “per al reforçament de les institucions davant de l'ofensiva reial encaminada a controlar-les quan estaven en ple creixement...”.

La guerra dels segadors i el Corpus de Sang de 1640 és una reacció contra la càrrega econòmica i social que suposa la guerra contra França d'un Estat que no té mitjans per mantenir-la. La revolta va dirigida contra els representants de la corona al Principat. L'origen està en la política del Comte Duc d'Olivares que al 1624 escriu a Felip IV “El negocio más importante de su monarquía es hacerse rey de España... que trabaje y piense con consejo maduro y secreto por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla...” Catalunya esdevé, en aquest període caòtic, part de França de 1640 a 1652...

El retorn de Catalunya a la corona d'Espanya implica el filtre dels candidats a la Generalitat i al Consell de Cent pel rei, poder contra el qual es revolten aquestes institucions que han passat a ser sospitoses de lleialtat al rei i al seu govern... La desconfiança mútua creix. La mort de Carles II i el seu testament que entregava la corona espanyola a un Borbó porta a una doble guerra, l'europea d'Anglaterra i Holanda contra França i l'espanyola, de Castella contra Catalunya. Catalunya perd els seus aliats quan Carles III esdevé emperador d'Àustria i l'interès per Espanya desapareix. La derrota dels catalans es produeix amb l'entrada de l'exèrcit francoespanyol a Barcelona al Setembre de 1714.

El decret de Nova Planta elimina drets i lleis catalanes i estableix una malfiança “d'aquesta incorregible gent” com expressa el superintendent del Principat, Patiño, al 1715: “El genio de los naturales es amante de la libertad... Son apasionados a su patria, con tal exceso que les hace trastornar el uso de la razón y solamente hablan en su lengua nativa.” El Consell de Castella va actuar contra “el orgulloso espíritu que revive y domina en el corazón de los catalanes para restituirse a la libertad de los antiguos fueros... el clero la nobleza y el pueblo de Cataluña piensan todos del mismo modo”.

Diu Josep Fontana, “respecte de Catalunya, el paper de l'absolutisme no ha residit en la seva eficàcia, sinó en la seva impotència”. Al llarg del segle XVIII el creixement de la població a Catalunya, l'increment de la producció agrícola i l'inici de l'activitat industrial consoliden una millora de les condicions econòmiques del Principat malgrat el fre que suposava el Decret de Nova Planta.

La pràctica de Felip V i dels seus successors de vendre càrrecs públics va reduir l'eficàcia de l'organització reial mentre que les institucions ciutadanes creades a Catalunya, la Junta de Comerç de 1758 i l'Acadèmia de Ciències de 1764, mostren una Catalunya viva que esdevé un exemple per a Espanya.

El contrast entre el constitucionalisme català i l'absolutisme castellà és substituït progressivament per l'oposició d'una societat agrària tradicional castellana contra l'inici de la industrialització i el comerç a Catalunya. Un informe de l'Audiència de Catalunya de 1785 denunciava els riscos per a l'estabilitat de l'estat, de l'enriquiment burgès i el creixement del proletariat urbà.

De nou la guerra contra França de 1793 requeria fons per finançar-la. Es proposa la creació d'una Junta de la Província de Barcelona per organitzar-ho i canalitzar-ho. Es denega, els diners sí, però una institució ciutadana, no.

Qui pot pensar que les reivindicacions de Catalunya són coses d'ara, inventades pel Sr. Mas que crea un problema inexistent, si és visible una política amb base ciutadana que s'inicia fa cinc-cents anys i es manté constant al llarg del temps?