El 28-S

El 28-S és ple d'incògni­tes. Com passa en totes les elec­ci­ons, és cert, però més en aques­tes pel seu caràcter ple­bis­ci­tari. I jus­ta­ment per això, les opci­ons es redu­ei­xen a dues: que els par­ti­da­ris de la inde­pendència (Junts pel Sí i la CUP) sumin o no. Si no sumen, doncs esta­rem davant d'un esce­nari com­plex per al sobi­ra­nisme però sobre­tot per a CDC; i si sumen, doncs ja sabeu que, amb vés a saber qui a hores d'ara de pre­si­dent, ini­ci­a­rem un procés cap a l'estat propi. Aquest procés, asse­gu­ren, ens dei­xarà fora de la Unió Euro­pea –sí, aquesta que tan bé ha reac­ci­o­nat a la crisi dels refu­gi­ats, per exem­ple–, de l'OTAN, de l'FMI i, fins i tot, de la galàxia cone­guda. Ah, i el Barça fora de la Cham­pi­ons (això ja em pre­o­cupa més). Però, la rea­li­tat és que per molta raó que tin­gues­sin els catas­tro­fis­tes, res s'acosta al que ens espera si qui gua­nya és el no.

I què ens espera? Més del mateix. Man­te­ni­ment d'un statu quo que bene­fi­cia sem­pre els matei­xos i una accen­tu­ació del procés de recen­tra­lit­zació que viu l'Estat. Des de la sentència de l'Esta­tut, el 2010, Cata­lu­nya ha hagut d'acu­dir en més de cent oca­si­ons al Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal (TC) per invasió de com­petències. En molts dels casos, el TC s'ha pro­nun­ciat a favor de la Gene­ra­li­tat. Les sentències, però, no es com­plei­xen. La de la des­cen­tra­lit­zació del 0,7% o de les beques uni­ver­sitàries en són clars exem­ples. Però no és només això. L'Estat només paga el 17,5% del què li toca per la llei de la dependència, només ha exe­cu­tat el 7% del pla de Roda­lies (això sí, el 100% a Madrid), etcètera. Això sense entrar en el tema de la llen­gua. En la vida no tot és blanc o negre i els mati­sos de gris acos­tu­men a ser molt més atrac­tius, però en aquesta qüestió ha arri­bat un punt en què, tot i les incògni­tes inhe­rents a un procés com aquest, cal pren­dre una decisió. I dur-la fins al final.