Aigües menors

Recordo que a l'escola ens feien aixecar un dit si el que demanàvem era anar al lavabo per fer el que vulgarment es diu anar a fer el pipí. Si, en canvi, volíem fer altres necessitats més escatològiques encara, aixecàvem dos dits i així expressàvem el que de paraula sonava poc fi. Òbviament era una època diferent i l'educació que s'impartia tenia encara aquella connotació d'urbanitat que avui hem perdut. Això que pot ser simple per alguns, ara no té res d'innocu i menys d'intranscendent. Només cal passejar una mica per algunes de les ciutats modernes de l'Europa que tant estimem per adonar-nos de la nostra realitat. El parc de visitants que ens visita s'ha envellit molt en la darrera dècada. A l'estiu es barregen persones de totes les edats mentre que fora de la temporada estiuenca, la gent de mitjana edat i persones d'edat avançada ocupen gran part del recorregut turístic. Autocars de tota mena aparquen en les zones condicionades i d'ells apareixen, multitudinàriament, nombrosos turistes. Fins aquí, res de nou. I el que més els preocupa és el menjar, els lavabos i les visites als punts de més interès turístic, no necessàriament per aquest ordre d'importància, seguint un recorregut guiat. Cal veure'ls ocupats a les zones de menjar low cost gaudint de la varietat de plats ornamentats de colors i gustos diversos. I després, seran importants els punts de desavituallament o altrament dit lavabos o serveis. Quan una ciutat vol ser turística ha de pensar, també, en les necessitats no gastronòmiques ni turístiques sinó humanes. A l'Europa avançada no existeix un espai públic de concurrència que no disposi de lavabos públics, ben assenyalats i normalment gratuïts. Dic normalment gratuïts perquè no ens ha d'estranyar que, en determinades capitals, els lavabos siguin de pagament. Ho trobo raonable si el servei ho mereix: netedat, centralitat i comoditat. Això es paga però és d'agrair una visita pensant que tindràs les necessitats cobertes durant bona part del dia.

Contràriament, en països del sud d'Europa, entre els quals hi ha l'Estat espanyol, la cultura dels sanitaris públics brilla per la seva absència. És un costum, un mal costum. És habitual trobar que, a més de les pixarades dels gossos, hi hagi la dels humans, homes evidentment, en cantonades o portals, que contrasten amb la cultura ciutadana que pretenem divulgar. Tant és així, que els sanitaris públics no solament són limitadíssims sinó que a més no estan anunciats. I més encara, denunciem que aquests no existeixen en els llocs d'especial concurrència.

És la cultura hispànica mal ens pesi i que no hem sabut millorar. Barcelona, Girona i altres municipis menys importants pateixen aquest problema. I sense cap justificació la ciutat de Girona pateix els mateixos mals que les altres ciutats de l'Estat espanyol. Patim la influència de la marca hispànica que no dóna valor a les necessitats biològiques de les persones, confiant que els bars aportin la solució. Malament. Evidentment, podem contrastar això amb els esforços que fan alguns consistoris per la higiene de la ciutat però lluny encara dels estàndards de qualitat que el turisme es mereix. D'aquesta manera ens evitaríem de fer el ridícul davant de ciutadans d'arreu d'Europa acostumats a serveis o sanitaris previsibles en qualsevol indret de concentració humana. Per a mostra un botó. Diumenge dia 6 de setembre, a les 19 hores, a la plaça de la Independència de Girona, plena de gent en una activitat benèfica, els lavabos de les senyores estaven tancats. Vaja, que m'ho expliquin els senyors regidors si les senyores han d'anar obligatòriament a un bar per fer les aigües menors mentre que els homes no o també.

Una autèntica vergonya i un despropòsit que cap partit polític ha estat capaç de redreçar. Ens assemblem a Joc de trons.