Arguments contra sentiments
En el debat d'aquests dies, cada cop més intens, de cara a les eleccions, la majoria intenta presentar arguments a favor i en contra, per tal de moure l'elector, convençuts que una demostració lògica li donarà la raó. Els arguments són de tota mena, des dels que preveuen un gran dany, sobretot material, fins als que preveuen una gran bonança, també material. Des dels que auguren un isolament terrible, fins als que preveuen un destacat paper internacional. Des dels que apel·len a l'origen del votants, a les arrels, fins als que apel·len a les essències indígenes. També hi ha els arguments jurídics dels que diuen que el que no és legal no es pot fer, fins als que diuen just el contrari, que el que és democràtic es pot fer sempre. I així en cada tertúlia i en cada míting i en cada programa i en cada entrevista i en cada actuació dels polítics, tots s'esforcen a raonar, ser didàctics, convèncer el contrari i reforçar l'igual, i a mi em sembla que uns i altres s'ho podrien estalviar netament, perquè de raons –normalment simples opinions generalment refutables– tothom en té i en pot trobar. I si cal, falseja i inventa, cosa que també passa sovint.
Penso que de qüestions clares només n'hi ha dues: qualsevol comunitat, si es posa d'acord i ho demana, té dret a decidir el seu futur polític, una; i que qualsevol proposta política, si obté una majoria qualificada, té dret a ser executada, respectant la minoria, dues. A partir d'aquí, si allò que és proposat per un grup em sembla bé o no, no es pot resoldre amb argument i lògica o amb un “jo tinc raó”, perquè cadascú té les seves raons, i mirat de lluny, cap raó és totalment vàlida. Els processos polítics, socials i culturals no viuen de raons, viuen de sentiments. En aquesta vida gairebé ningú fa res sota una lògica fèrria. Hom decideix per sentiments personals, intuïcions, maneres de ser o caràcter. I el fet de voler pertànyer a l'Estat espanyol, o fer un estat català, sigui quina sigui la pròpia posició ideològica, respon a un sentiment.
El sentiment de pertinença a una
cultura determinada no apareix per cap
lògica, sinó per un procés individual dins del col·lectiu, que pot donar resultats contradictoris. Així que la creixença neta de l'independentisme català no neix de raons, sinó de sentiments. El sentiment català, com qualsevol altre, o rus o xinès o gallec, etc., va començar a existir fa molts segles, durant la formació dels pobles i llengües actuals d'Europa. També el castellà, convertit en hegemònic a la Península i creador de la idea d'Espanya. Doncs bé, la majoria de votants cridats a les urnes votaran pel seu sentiment, legítimament. I els independentistes ho faran perquè la llarga ocultació històrica del seu ser natural, després d'un temps de pacte, creuen, i penso que raonablement, vist com actua l'altra part, que no es pot seguir convivint de manera inclusiva amb la part espanyola. Evidentment, els fets són importants, però la decisió que hom pren ve empesa pel sentiment que hom n'ha tret, dels fets. I els fets, des que el Partido Popular es va posar en contra del procés autonòmic català, creen el greuge, l'enuig, el famós “desafecte”.
El votant independentista no pensa en com li aniran les coses, si serà de la UE o no, si tindrem pensions o no, etc. Pensa: vull tenir el poder de decidir jo mateix, de ser més lliure en la nova decisió. Ningú sap si el nou estat serà millor, si la dreta en traurà més profit, o si l'esquerra podrà realitzar els seus ideals, si hi haurà corruptes o éssers angèlics. El votant independentista pensa en el sentiment d'alegria i de llibertat col·lectiva que sentirà. I si llavors tot és pitjor, i no millor, ja es posarà a la feina, igual que cal fer la feina política a qualsevol estat, sempre i en tot moment. I sobretot, pensa que no vol fer altre cop la feina a l'Estat espanyol o amb l'Estat espanyol. Perquè ja no hi creu. I creure, o no, és un sentiment, més enllà dels fets. Fins i tot contra els fets. Però és que algú es posa d'acord, normalment, en els fets? Machado, el poeta, ja va dir allò de “Españolito que vienes al mundo, una de las dos Españas ha de darte el corazón.” Poseu-hi Catalunya. Doncs això.
