Un nou paradigma

Hi ha hagut ben poques maniobres a favor de votar, indistintament, qualsevol de les dues opcions independentistes de diumenge. Recordo unes paraules de Lluís Llach i algun acostament feble d'altres candidats. No tinc present un manifest tan clar en aquest sentit com el que van firmar fa uns dies uns quants escriptors, intel·lectuals, artistes i exmilitants o votants de partits d'esquerra –“gent gran que vam lluitar contra la dictadura franquista i gent que hem intentat mantenir posicions d'esquerres, de progrés i de justícia social” – per tal de prendre posició no pas per un partit o per una coalició sinó per un objectiu comú.

Són gent, amb més o menys implicació en la cosa pública, que van creure en una Espanya oberta, dialogant, diversa i, per descomptat, federal. Són gent que tenien clar el concepte d'una Catalunya amb trets propis, integrada en una Espanya que no solament els “respectés” sinó que els assumís com a part d'un conjunt que no “integrava” sinó que es conformava com a nació de nacions. El seu compromís polític es basava en altes dosis de progressisme des de perspectives que anaven del comunisme a la socialdemocràcia, però sempre amb una memòria viva del que ha estat, del que representa i del que podia ser un país com Catalunya. Com ells, una gran part de l'electorat ha canviat de paradigma, i aquesta és la gran notícia de les eleccions. “L'independentisme català”, diuen, “és un moviment social que ha sorgit des de baix i representa una part molt important del poble”, i reclamen, en aquest sentit, “un vot en massa i majoritari per la independència”. M'atreveixo a dir que aquest és un dels trets que defineixen millor els temps que vivim. El que un dia va ser una hipòtesi plausible ara s'ha convertit en un malson. I es tracta de foragitar-lo, en bona part per recuperar les il·lusions d'una nació que es distingeix per una llengua i una cultura, per un tarannà democràtic, per una alta estima per la dignitat.