Sucursals

Els missatges de campanya dels partits no independentistes amb sucursal a Catalunya (PSC, PP, C's i Catalunya Sí que es Pot, això també s'ha clarificat de cara al 27-S) m'han fet pensar en una entrevista que vaig fer a Josep Fontana. L'historiador deia: “La cultura castellana neix defensant-se de les diferències, amb una intolerància que es mantindrà després.” Amb plena coherència, aquests partits sucursalistes s'han fet acompanyar pel líder factòtum espanyol. A estones han semblat mítings per a les generals i no per al 27-S. Tots aquests partits es trepitgen els talons per la mateixa bossa de vots, els 1,7 milions de l'àrea metropolitana de Barcelona, i en alguns moments han fet l'efecte de no veure més país que aquest; ells, que acusen la resta de sectaris i fracturadors professionals.

De manera més o menys barroera i elaborada, els seus missatges de campanya han estat l'evidència pràctica de la frase de Fontana: no reconeixen el fet català, no l'admeten, no el poden ni anomenar ni entendre en tota la seva complexitat (que ho és, de complex); per això són incapaços d'admetre –només d'admetre– com a tema de debat la independència de Catalunya i les causes que hi han portat. Com que no és percebut com a fet polític sinó com una extravagància extraterrestre hi reaccionen amb missatges sincopats. El líder de la suposada esquerra renovadora, Pablo Iglesias, fins i tot va dir que li costava fer campanya a Catalunya, que semblava que estigués en un altre país. A l'Hospitalet, l'expresident Felipe González, amb uns enrevessats circumloquis, va posar al mateix sac la Veneçuela de Maduro, l'URSS de Stalin i l'independentisme català. El màxim florilegi lingüístic que Pedro Sánchez ha dedicat a Catalunya és dir-li “singularitat”. Una gran moixaina.

Entre mítings i declaracions, traduccions esbiaixades, el papus de marxarem i us deixarem sols, les tentines de la banca, els vestits de núvia i empresaris de l'Escopeta Nacional, aquesta haurà estat una de les campanyes més de tot s'hi val. Però amb una història de sempre: l'esperit d'aquella Castella no reconeix la Catalunya d'ara. L'esperpent de reaccions no pot generar només la mitja rialla o el desdeny en un independentisme (abans catalanisme) que massa sovint s'ha abocat al panxacontentisme, al folklorisme, a l'agradar-se i mirar-se el melic. També per aquí no es pot repetir la història de sempre.