Codis

Hi ha per­so­nes que tenen un sisè sen­tit: saben inter­pre­tar de manera cor­recta els codis que ens per­me­ten des­xi­frar amb exac­ti­tud els dife­rents rep­tes que se'ns plan­te­gen durant l'existència i actuar de la manera més idònia. Als que ja el pos­se­ei­xen, no els sem­bla pas un tre­sor; el tenen i, com tot el que és innat, s'assu­meix com a natu­ral. Als que no el tenen, els sem­bla un do, i estan tan dele­ro­sos de poder-ne dis­po­sar, que els agra­da­ria que els en dones­sin lliçons. Mol­tes vega­des, gai­rebé a qual­se­vol preu. De fet, fan­ta­si­e­gen amb un esce­nari en què sigui pos­si­ble apren­dre aques­tes habi­li­tats com qui aprèn la taula de mul­ti­pli­car del 9, però en el fons saben que això no és fac­ti­ble, com no ho és ser cre­a­tiu si ja no et ve la ima­gi­nació com un ele­ment de sèrie. I així van pas­sant els dies i es tro­ben en aquell tipus de situ­a­ci­ons que recor­den les man­can­ces. Per exem­ple, amb el famós «has de donar-li corda, a la gent, però tam­poc els has de dei­xar que et pugin a cavall». És un clàssic apli­ca­ble a tot tipus de rela­ci­ons, però el pro­blema és que qui no domina els codis o bé deixa anar la corda massa estona i lla­vors ja no la pot tor­nar a recu­pe­rar, o bé es posa massa dur per evi­tar que li puguin a cavall quan ningú no ho pen­sava fer, i pro­voca l'empre­nya­ment dels des­ti­na­ta­ris de la seva mala traça. I lla­vors apa­reix aque­lla refo­tuda sen­sació d'anar sem­pre a des­temps. Aquell neguit de no saber si el que faria més efecte en aquell moment seria xiu­xi­ue­jar una frase irònica o enro­car-se en un posat auto­ri­tari. Aquell dubte tan feri­dor de si fer una manyaga i con­so­lar algú o dei­xar-li espai perquè en neces­sita. Aque­lla maleïda inca­pa­ci­tat per con­tro­lar els tem­pos. Aque­lla ter­ri­ble sen­sació d'aïlla­ment que desem­boca en un silenci que, ine­xo­ra­ble­ment, ens allu­nya del que més esti­mem.