Saber comptar

A mi m'agradaria parlar de la lluna plena, de la més grossa de les llunes plenes, que podia contemplar-se diumenge passat a la nit. De la magnífica bellesa de la lluna plena, que aclareix la nit i que s'emmiralla a l'aigua. De l'influx de la lluna plena en el cos i l'ànim. De la lluna del Cyrano i dels poetes. De les sonates del clar de lluna. Però hi ha alguna cosa que m'inquieta i que m'ho impedeix: a Espanya, d'una manera particular als diaris i a les tertúlies polítiques televisives, no saben comptar. O no sé si fan veure que, per exemple, no saben sumar els vots de les candidatures independentistes catalanes. Com tampoc en saben, o s'ho maneguen per comptar d'una manera que sempre els surten els seus comptes, uns quants polítics que proclamen el fracàs del procés sobiranista.

Potser a mi també m'agradaria que fossin uns altres els comptes dels resultats d'aquestes eleccions. Ho dic amb una sensació semblant a la que pot tenir-se quan la lluna no acaba de fer el ple. O, i perdonin que insisteixi en les metàfores llunàtiques, quan hi ha un eclipsi, com el que hi va haver el mateix diumenge a la nit. Manca alguna cosa o no es fa prou visible. La suma, doncs, m'agradaria que fos una altra, però prefereixo saber comptar o no comptar de la manera que em resulti més convenient fins a arribar a mentir i mentir-me. És cert que les dades sempre són interpretables, però una altra cosa és no voler veure quines són. Tanmateix, mentre escrivia aquesta columna, m'ha arribat un correu d'un amic que viu a París i que em diu que ha vist que l'independentisme ha guanyat en les eleccions catalanes, que a França, per cert, insisteixen a anomenar “regionals”. I, en fi, només cal donar una ullada a la premsa internacional per adonar-se que a l'estranger saben sumar: les portades anuncien que hi haurà majoria independentista al Parlament. Això és tan cert com que el partit en joc és complicat i que durarà unes quantes llunes.