Rius de sal, metàfora política
Aquest estiu he llegit un petit llibre, que és un compendi d'història ambiental i política, sobre la salinització dels rius Cardener i Llobregat al segle XX. Santiago Gorostiza, investigador a Coïmbra; Jordi Honey-Rosés, professor a la Universitat de British Columbia (Vancouver), i Roger Lloret, químic i tècnic en matèria d'aigües, han escrit Rius de sal. Una visió històrica de la salinització dels rius Llobregat i Cardener durant el segle XX (Sant Feliu de Llobregat, Edicions del Llobregat, 2015).
El llibre mostra com, a partir de 1925, l'explotació minera de les conques de potassa del Cardener i el Llobregat va generar un xoc d'interessos i un conflicte ambiental i com, malgrat els successius intents de trobar una solució amb la construcció del canal de salmorres, aquesta infraestructura imprescindible no va arribar fins que, a partir de 1980, la Catalunya autònoma se'n va fer càrrec.
Així, es fa ben evident que, durant prop de seixanta anys, l'explotació de les mines de sal potàssica va posar en tensió greu les aigües dels rius Cardener i Llobregat, va generar un impacte físic i visual amb risc afegit per als rius amb les acumulacions de residus dels runams salins, va posar en risc greu i reiterat l'abastament d'aigua potable a Barcelona i va enfrontar els interessos dels regants i dels fabricants tèxtils amb els de les societats explotadores dels jaciments.
La tensió dialèctica entre els uns i els altres va centrar la polèmica al voltant de fins a quin punt es podia establir una relació causal directa entre les explotacions mineres i l'elevada concentració de sals a les aigües fluvials. El debat pujat de to no va aclarir, de forma concloent, l'estreta relació entre mineria i salinització fins que els esdeveniments de la Guerra Civil no van acreditar una estricta correlació entre la baixada de l'activitat extractiva i la baixada de les concentracions salines a les aigües dels rius.
Antònia Burés Borràs va plantejar obertament el conflicte amb una denúncia contra Minas de Potasa de Suria, SA per adulteració de les aigües del riu amb perjudici per a la seva fàbrica de la colònia Antius, en el curs del Cardener, aigües avall de Súria, l'any 1926. A partir d'aquest moment va pujar de to la polèmica amb la implicació, en la protesta, de la Societat General d'Aigües de Barcelona. Fruit de tot plegat és, primer, la creació de la Cesall (Comissió per a l'Estudi de la Salinitat de les Aigües del Riu Llobregat) el març de 1931, la proposta de construir i la construcció de casetes de control, la de construir embassaments de regulació i, finalment, i ja amb la Catalunya autònoma i estatutària, la llei d'agost de 1933 referida a la salinitat de les aigües, i una àmplia mobilització social, l'any 1935, amb un míting a Manresa.
La clau de volta de la solució era el col·lector de salmorres que va preveure el pla d'obres públiques de 1935, projectat i aprovat el 1936, que finalment queda entrebancat en un calaix durant la guerra i la postguerra. El franquisme nega validesa al projecte de col·lector redactat en temps republicans, justament per aquest estigma!, i se'n redacten successivament de nous els anys 1940, 1953 i 1970, fins que el 1982 la Generalitat de Catalunya l'inclou en el pla de sanejament com una obra urgent i d'imperiosa necessitat.
La història, que explica el llibre, acredita que fins que Catalunya no va tenir capacitat de decisió pròpia no es va abordar la problemàtica de la salinització dels rius amb sentit modern i ponderat, sense condescendència per a les explotacions mineres i amb criteris d'equilibri entre tots els interessos en joc (públics i privats). La Catalunya futura, la que ha de néixer de les eleccions de diumenge passat, ha de fer possible la conciliació entre les oportunitats econòmiques i de treball de l'explotació minera i l'exigència irrenunciable de mesures de correcció i regeneració ambientals, que han d'assegurar la qualitat de les aigües i la restitució dels valors patrimonials i del paisatge, sense haver de tornar a esperar seixanta anys.
