La meva torre

Abans-d'ahir, cap a les onze d'un matí de cel encapotat, jo entrava dins una magnífica i molt burgesa torre situada al barceloní carrer Escoles Pies. Una zona a on, des de fa anys, les cases s'han convertit en escoles, centres de recursos o clíniques de renom. El meu suggeridor edifici és ara una productora publicitària amb seu a Madrid i ganes d'integrar-se a Catalunya. Puntual (fer tard és un defecte), vaig creuar el gros portal de ferro forjat que dóna pas a un camí de pedretes envoltat d'heures i tres o quatre arbres despistats amb taules i cadires. Enmig del jardí empedrat una torre de tres plantes amb pòrtic noble i marquesina restaurada em va donar la benvinguda. Com que la demora va durar els deu minuts de rigor (sense espera la trobada perd importància) vaig passejar-me per les cinc estances de terres cuidats i mobles de rebuda antics barrejats amb la modernitat d'ordinadors, televisors i elements de producció de la planta baixa. Pujats els dos pisos senyorials i arribant a la sala de reunions m'esperaven, educats i formals, els meus interlocutors. Va ser una reunió tremendament respectuosa, operativa i eficaç. Els cinc senyors, novament jo l'única senyora, varen exposar ordenadament l'objecte de la reunió i, entre tots, vàrem arribar a acords que, desitjo (m'hi va una bona part dels futurs jornals), ens siguin fructífers.

Al acabar, i mentre baixava l'escalinata, sortia de l'esplèndida torre i deixava el portal enrere, se'm va instal·lar un somriure còmplice amb mi mateixa. Aquells cavallers tan correctes no sabien que, des del moment en què havia creuat l'ombrall del jardí, m'havia fet propietària de la finca. Jo era, en aquell immoble, la protagonista de la novel·la Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, Teresa Goday de Valldaura, i, com ella, em veia capaç de convèncer qualsevol de tot allò que jo plantegés. A diferència d'ells, jo tenia la sort d'haver-me llegit de molt jove i haver-me fet meu tot l'univers d'aquella Barcelona excel·lentment novel·lada.

La capacitat d'evocació de la literatura és incommensurable i un privilegi que no sempre valoro en la seva justa mesura.