Fidels i pragmàtics

Reculo una mica. La vigília de les eleccions del 27-S, el periodista francès Philippe Gélie escrivia a l'editorial de Le Figaro, referint-se als comicis: “Sobre el paper, es tracta per als catalans d'escollir els seus representants regionals. Però, jugant al gat i la rata amb Madrid, que s'escuda en la il·legalitat d'un referèndum, els independentistes de dreta i d'esquerra han format una llista comuna que transforma de facto l'escrutini en un plebiscit per a la secessió. Els sondejos prediuen una curta victòria dels separatistes que els valdrà com un mandat per impulsar la regió autonòmica cap a un divorci.” Unes línies més enllà, l'articulista admet que “la petita Catalunya independent no tindrà res a perdre i tot a guanyar” i que, si es confirmessin aquests resultats, “això portaria Europa a una nova crisi, fet que podria fer-li (a Europa, s'entén) posar pals a les rodes del procés”. Tot i aquesta afirmació, el periodista gal conclou que “en el fons Europa no té cap interès a castigar una població que li és fidel”. Reconeix que “l'embalament català respon a la rigidesa del govern conservador de Mariano Rajoy”, afirma clarament que el problema es troba a Madrid i que “el govern de l'estat, sigui quin sigui el resultat, ha d'estar preparat per donar una resposta política en comptes de veure-hi només un missatge sense valor jurídic”.

Torno al present, quan ja sabem com han quedat repartits els escons al Parlament català. I ara mateix tots aquests comentaris que, en el seu moment, vaig llegir amb interès, se'm fan més punyents i, alhora, em semblen prou adequats, ja que constaten que Europa actuarà sempre amb pragmatisme. Segurament sóc dels qui volen veure el got mig ple, i els resultats electorals –un cop passada l'eufòria inicial d'alguns i vençudes les inquietuds posteriors d'altres– tampoc m'han decebut més del compte. És clar que hauria desitjat una victòria més contundent, també en nombre de vots, capaç d'esborrar qualsevol ombra de dubte. Però la realitat és que no hem pogut celebrar cap referèndum i estem en un punt crucial on tot pren un valor diferent.

Aquests dies han circulat tota mena de comentaris sobre la dificultat d'arribar a un consens per aconseguir la investidura del nou president que ha de liderar el procés. Encara que no sigui fàcil gestionar els resultats d'aquestes eleccions, hi ha un fet innegable que demana accions extraordinàries, també per part dels partits polítics que estan implicats en el repte. El fet a què em refereixo és la força de tants i tants votants que creuen fermament en la transversalitat del procés i que es deixen la pell quan convé en demostracions contínues de suport. Només faltava que la resposta del govern de l'Estat que, tal com demanava l'editorial de Le Figaro hauria de ser política, hagi tornat a ser judicial.

De moment, la reactivació de la causa contra tres caps polítics que només van ajudar a fer possible el 9-N ha estat l'últim acudit. Per això, el mateix dia que ens ho anunciaven, una colla d'estudiants van aplaudir la consellera Rigau en un acte de lliurament de premis de batxillerat a Pedralbes. I poques hores després, Julià de Jòdar feia una piulada apel·lant a “un candidat a president que ara cal defensar sense traves perquè representa la nació colpida i està imputat per haver desobeït el 9-N”.

Sigui com sigui, la investidura es farà, perquè aquest és el repte. Som una població fidel, amb vocació europea, com deia l'editorial de Le Figaro, i cal pensar que tenim polítics capaços de capgirar la situació i d'actuar fins i tot, quan cal, posant-se al servei d'un procés que té molt a veure amb la llibertat i la dignitat. Després, ja hi haurà temps per escombrar tot el que calgui i de fer el país nou que volem. Sempre és preferible treure't la brossa de l'ull de seguida que no arriscar-te a perdre la vista per haver esperat massa. Però si és molt senzill: no cal renunciar a res, ni a cap nacionalitat, ni tampoc a cap ideologia.