Garrotada

Eufòria a Espanya. Després que l'alta velocitat hagi arribat ja a Palència i Lleó, la xarxa té un total de 3.226 quilòmetres. I això, és molt o poc? Home, si tenim en compte que al Japó només n'hi ha uns 2.000 quilòmetres o que Alemanya, amb molts més habitants que Espanya, supera de poc els 1.000 quilòmetres; des de Madrid, en plena levitació, diuen que hi ha motius per estar molt satisfets. Però, de debò que n'hi ha, de motius? De debò la xarxa d'alta velocitat s'ha dissenyat amb el cap o per la necessitat d'atreure vots i de satisfer l'eterna obsessió de bona part d'Espanya, que no dels espanyols; és a dir: no ser menys que els catalans.

La xarxa d'alta velocitat reprodueix les pitjors xacres de l'Espanya centralista. Podem viatjar des de Barcelona o Girona fins a Màlaga o Sevilla, cert, en poc més de cinc hores... però passant primer per Madrid. Podem anar d'Osca a Madrid i d'Alacant a Madrid. Però no podem anar de Girona a València perquè aquest trajecte, que seria rendible, no entra en els plans oficials, per molt que es vagi prometent cada cop que s'acosten les eleccions. El PP (i el PSOE) sap que Catalunya està perduda i, per tant, no cal que inverteixi res al nostre país.

La construcció de l'alta velocitat reprodueix també els pitjors errors de les línies convencionals. Molts dels trams que es van fer durant el segle XIX no atenien a criteris econòmics ni de rendibilitat, perquè el negoci estava en la construcció mateixa del ferrocarril, no en el seu ús posterior. Per això, als anys 80 del segle passat, la Renfe va haver de tancar moltes línies que eren ruïnoses. La premsa del règim remarca que les obres de l'alta velocitat acabades d'inaugurar acosten aquest magne servei a onze milions de persones. Que no vol dir que el pensin utilitzar mai. Ja hi ha antecedents nefastos a Conca. I, per tant, és més que discutible que algun dia aquest trajecte sigui rendible. Aquí rau el gran problema. Perquè, un cop construïdes les línies –i cada quilòmetre costa deu milions d'euros–, després s'han de mantenir. Qui paga el manteniment? Les línies rendibles. I on són aquestes línies? A Catalunya, sobretot. De manera que, senyores i senyors, ja saben vostès per on ens vindrà la següent garrotada.