Furgoneta

Onze milions de conductors tenen un Volkswagen amb el motor dièsel trucat de la mateixa manera que set milions i mig de catalans fa trenta-cinc anys que vivim amb l'autogovern tunejat. Quan jo era un nen anava a una escola del carrer Pau Clarís de Barcelona i més d'un cop, coincidint que la mare m'havia portat una mica d'hora, vèiem passar un cotxe gran, negre, llarg com unes vacances escolars, amb els vidres de darrere tintats, una senyera al capó i un parell de motoristes de la policia seguint-lo de prop. “Mira, aquest és el Jordi Pujol”, m'havia dit la mare el primer cop, i jo mirava des de la vorera i amb la motxilla a l'esquena aquella aparició fugaç, que creuava com un sospir la plaça Urquinaona i baixava Via Laietana camí del palau gòtic de la plaça Sant Jaume a gestionar el poder de l'autonomia catalana.

No sé quina marca de cotxe era, però aquell vehicle enmig del trànsit menestral feia prou impressió perquè un nen de vuit anys imaginés que allà hi viatjava algú que manava de debò. Després a casa aquella figura de poder apareixia als telenotícies fent-se fotos amb l'alemany Helmut Kohl, amb Ronald Reagan o amb el papa de Roma, amb mossos d'esquadra que es quadraven al seu pas, negociant de tu a tu amb Felipe González i suportant escridassades a la Seat i vagues de protesta allà on anava, i tot quadrava perfectament: allò, per bé o per mal, era poder, pensava jo, i la resta de catalans també ho devien pensar i una gran majoria va assumir durant molts anys que aquell autogovern era un Diesel poderós i de llarg recorregut.

Alguns pocs tenien sospites llavors de les fugues i els gasos contaminants de l'autonomisme, i quan va marxar Pujol els que van arribar van destapar el capó de l'autonomisme per sotmetre l'Estatut a una ITV al gust de la majoria de catalans, i vam descobrir que aquell poder de desfilades, viatges oficials, talls de cinta i Diades solemnes era un autogovern amb el motor trucat, funcionava amb pedals i amb el volant controlat amb mà i toga de ferro des de l'Estat. La resta és història i vostès ja se la saben. La democràcia ha madurat i ja no carreguem les motxilles de la transició i hem elegit ara un Parlament en el qual, mentre alguns optaran legítimament per renunciar al cotxe propi, una majoria mirarà d'emprendre viatge cap al poder real, ni que sigui dalt de l'adorable furgoneta atrotinada de la CUP. I ara no se'ns barallin gaire per decidir qui és el conductor. Gràcies.