Full de ruta
Destralers
Aquests últims dies –i esperin, que els dies que vénen encara n'hi haurà més proves– ha quedat prou de manifest la característica principal de la política espanyola en relació amb Catalunya: és obtusa. I es manifesta en la displicència. Nosaltres no sabem el que ens convé; ells, sí. Ho ha estat sempre, i en alguns moments de la nostra història ha adquirit una dimensió brutal i sagnant, per més que en l'actualitat alguns comentaristes de la caverna tinguin la barra de dir i d'escriure que ja n'hi ha prou, amb tant de victimisme. Només els falta afegir que el dictador va ser un avi entranyable que només vetllava per nosaltres.
En comptes de llançar coets perquè, diuen, l'independentisme ha tocat sostre, s'haurien de preguntar per què un sentiment que als anys vuitanta mobilitzava un grup escarransit de votants ara ha aconseguit un percentatge superior al que va assolir el seu estimat PP en les últimes generals. La resposta ja ens la coneixem: és l'escola i TV3, que ens té a tots adoctrinats.
Doncs ho lamento, però em fa l'efecte que no és ben bé així. Si l'independentisme puja més enllà del que molts diuen i volen és per la política destralera i obtusa de Madrid, per aquesta mitja rialleta constant i insultant, per aquest considerar-nos menors d'edat eterns.
Des que es va iniciar la Transició, Espanya ha viscut pendent del que fa Catalunya. Si es va crear un estat de les autonomies que ningú demanava va ser per allò de “no ser menys que els catalans”. I saben què? Ja ens va anar bé. Perquè si les autonomies s'haguessin limitat a Catalunya, Euskadi i, potser, Galícia, Espanya seria molt més potent que no ara. I la laminació de competències, suposant que les haguessin traspassat, hauria començat molt abans. Però no: si Catalunya tenia autonomia, ells també. I així, amb la seva falta de visió, Espanya –ella soleta– es va afeblir.
Que no els enganyin amb terceres vies, reformes de la Constitució i altres camàndules, perquè el que hi ha al darrere de totes les iniciatives és crear una Espanya forta que pari els peus a Catalunya. Som forts perquè Espanya –no els espanyols– és obtusa. Procurem no imitar-la.