País estrany

És ben estrany aquest país nostre. Se celebren unes eleccions que volen ser plebiscitàries, amb una participació del 78% del cens i, malgrat la intensa campanya de la por coordinada pel govern del Regne d'Espanya, els partits del sí a la independència obtenen la majoria absoluta en escons. I, a més, prop de dos milions de vots, una xifra que només fa un parell o tres d'anys ni els més somniatruites podríem haver vaticinat.

És ben estrany aquest país nostre. El partit majoritari a Espanya tot just si supera el 8% dels sufragis i queda situat en cinquena posició en una cursa de sis. I Duran Lleida, el millor representant de la política de la puta i la Ramoneta duta a terme per CiU durant gran part de la seva història, desapareix del mapa.

És ben estrany aquest país nostre. Un partit que no arriba ni al 20% dels vots i que només aconsegueix 25 diputats es proclama vencedor de la contesa i demana dimissions i noves eleccions. Per contra, molts dels seguidors dels veritables guanyadors fan cara de pomes agres perquè en un moment d'eufòria havien arribat a somniar un nombre de diputats absolutament irreal.

És ben estrany aquest país nostre. Malgrat totes les pressions, mai el Parlament de Catalunya havia acollit tants diputats explícitament independentistes. Mai una sola força política s'havia imposat a la totalitat de les comarques del Principat i mai fins ara hi havia hagut al Palau de la Generalitat –com hi haurà properament– un govern independentista, amb un programa independentista i un objectiu inicial i final independentista.

I com a habitant d'aquest país tan nostre i tan estrany, no vull dir ni una sola paraula sobre l'estat de les negociacions per formar el proper govern. Deixem als negociadors que facin la seva feina. I la resta, siguem discrets, tornem a posar un somriure als nostre llavis i preparem-nos per a les jornades decisives que encara han de venir.