Drets i sensibilitat

Dubto que hi hagi algú que no defensi el dret a morir dignament. Dubto que hi hagi algú que defensi mantenir amb vida artificialment un ésser estimat sabent que no té cap possibilitat de superar la malaltia que el consumeix i que pateix innecessàriament. Davant d'això sorprèn el cas de la família Lago Ordóñez, que ha hagut de fer pública la situació de la seva filla Andrea, que té una malaltia degenerativa i irreversible des que va nàixer, fa dotze anys, per tal d'aconseguir que els metges li retirin el suport vital que la manté amb vida. No deu ser gens fàcil per a uns pares fer aquest pas, demanar que la seva filla deixi de ser alimentada artificialment perquè pugui morir tranquil·lament. Cal ser molt valent per fer aquest pas. Cap mare, cap pare, vol deixar anar per sempre un fill, de la mateixa manera que cap mare, cap pare, el vol veure patir innecessàriament, i més si el seu estat és irreversible, si ja no hi ha cap esperança.

L'Andrea tindrà, finalment, una mort dolça, però per arribar fins aquí els seus pares han hagut de mostrar a l'opinió pública el seu dolor. Malgrat les incomptables mostres de suport que han rebut, hi ha hagut moments en què metges que atenien la seva filla els han fet sentir culpables pel fet de desitjar la mort de la seva petita. Els pares i els germans de l'Andrea han començat a acomiadar-se d'ella, ara ja en la intimitat, lluny dels focus. Esperen que la seva lluita ajudi altres persones que es troben en una situació similar, que obri el camí per a la mort digna d'altres persones. El cert és que ja hi ha lleis que regulen el dret a morir dignament, i són precisament aquestes normes les que haurien d'evitar el calvari que ha hagut de passar aquestes darreres setmanes la família de l'Andrea. Sortosament, en el dia a dia, són moltes les famílies que passen per aquest mateix tràngol però que compten amb el suport, amb l'acompanyament, dels professionals de la salut. Es tracta de drets, i també de sensibilitat.