El crit de Trotski

Eduard Puigventós és un jove historiador que s'ha atrevit a escriure una extensa, documentada i treballada biografia de Ramon Mercader, el fill de la Caritat (aquella dona coratge que el va ensinistrar). L'home que va assassinar Trotski amb un cop de piolet. El llibre, publicat per Ara, és segurament l'aproximació més fiable i seriosa a una figura enigmàtica del s. XX que es distingeix per tres característiques: era català, confiava en el comunisme (l'estalinisme soviètic) com una força de progrés, i reunia les condicions per ser vist com “un personatge de mil cares, entre l'heroïcitat i la covardia”. La lectura d'aquesta biografia és apassionant, perquè no solament ens acosta a la vida tumultuosa de Mercader, als seus detalls més íntims, sinó que ens descriu l'escenari convuls d'una època que explica actituds, conviccions i bogeries com la seva. Puigventós, però, hauria d'escriure una seqüela d'aquest treball. Té un altre llibre al seu abast, el relat de com va accedir als arxius, de com va aconseguir les fotos, de com va descobrir els racons de la vida de Mercader. Ho explica amb una intensitat que permet albirar una història tan atractiva com la de l'home del piolet. Arxius rocambolescos, picaresca, secrets d'estat, silencis, secrets familiars, converses a la frontera d'una novel·la d'espies. Tot el que envolta Mercader –aquest anar i venir entre la fixació ideològica i el desori emocional– és fascinant. Jo em quedo amb dos detalls. Malalt de càncer, a punt de morir, no parava de dir que li ressonava en el cervell el crit de Trotski el 20 d'agost de 1940. Quasi quaranta anys més tard, aquell esgarip encara ressonava en la memòria: Dios mío, ese grito”. I el segon. El desig de Mercader era tornar a ser el nen que jugava, de petit, a la platja de Sant Feliu de Guíxols. Més enllà de la classe obrera, de la revolució internacional, de l'ortodòxia i dels piolets.