Franco i Coldplay

Lights will guide you home, canta Coldplay. Dimecres en va sonar una versió en el programa de Bertín Osborne a TVE, que vindria a ser El convidat en versió castissa. Però tant se val el que digui la cançó: l'oxímoron que acompanya el concepte de democràcia espanyola no l'arregla ningú. La televisió pública estatal va emetre una entrevista d'Osborne a la néta de Franco , una prova més de l'assignatura pendent que tenen amb la dictadura els partits i les institucions espanyoles. Ni el PSOE ni el PP han obert la boca per criticar el panegíric amb què Carmen Martínez-Bordiú parlava del seu avi com un senyor enfeinat però entranyable. En la tuya o en la mía, es diu el programa de la infàmia.

L'entrevistador va confessar, durant un moment, haver compartit alguna festa amb Carmen Martínez-Bordiú i Isabel Preysler. Des del primer moment exhibien amistat: petons, mirades, somriures, complicitat. Potser per això no va gosar preguntar-li a la néta què se sent quan tens un avi dictador, repressor i assassí, però sí que va gosar fer broma sobre la sexualitat del jefe nacional del Movimiento o entrar en la quotidianitat d'El Pardo. Franco fou citat pel nom o com a cap d'estat, en cap moment com a dictador. Tot un insult a la història i a la memòria de tantes víctimes del règim totalitari.

La realització del programa va acabar de fer la resta. No era només el que deien Osborne i Martínez-Bordiú, és que les fotografies en record de Franco s'exhibien amb música emotiva, a l'estil de l'himne de Coldplay. L'àlbum de fotos familiar intentava commocionar l'espectador. Franco i la seva família humanitzats: ja saben que, com vostès, eren persones normals. Només que ells compartien amistat i fins i tot família amb els reis d'Espanya, encimbellats pel dictador impronunciable. Amb Alfons de Borbó, Joan Carles i doña Sofia feien coses tan normals com mirar pel·lícules plegats. I ara ella en guarda les fotografies a casa i TVE ens les frega per la cara sense adonar-se que, per patetisme i efecte contrari, posa en qüestió tot el sistema institucional actual heretat del franquisme. I això sí que fa plorar d'emoció.