Keep calm
Polítics
Diuen el sociòleg de la Complutense José Andrés Torres Mora i el catedràtic de filosofia política i social Daniel Innerarity que potser hem fet un diagnòstic equivocat de la crisi de la política, com si l'origen dels nostres mals, de la nostra indignació, fos el poder de la política. Quan potser és la seva debilitat la causant d'aquests mals. No els portaré la contrària. Però potser són totes dues coses. Potser és que la política és més dèbil perquè segueix sent nacional mentre que els mercats són globals. Però també és cert que la política ha comès molts errors i que tenen raó Acemoglu i Robinson quan alerten que els països que fracassen són els que tenen unes males institucions. Ara bé, el que no podem pensar és que els nostres polítics són un desastre i la gent som una meravella. Bàsicament, perquè els polítics no són extraterrestres, es veu que habiten entre nosaltres. En el que sí que estic d'acord amb Innerarity és que l'aliança entre els que es desinteressen per la política i els que aspiren al poder, però rebutjant les incomoditats de la política, els que basen la seva força a fer veure que no són polítics, en l'antipolítica, no acostumen a portar una situació millor. I que si és dolent l'elitisme aristocràtic, també ho és l'elitisme popular. Necessitem governants i necessitem la gent. Necessitem millorar el sistema, enfortir i globalitzar les institucions i perfeccionar la democràcia, perquè el món canvia a una velocitat vertiginosa. Però potser no hem de substituir la militància per l'audiència o antiavalots de Twitter. Potser no necessitem populistes que fan veure que no són polítics, ni necessitem trinxar-ho tot, sense que ningú ens expliqui què hi ha a canvi. Aquesta ja va ser la dramàtica batalla política del segle XX, i en va sortir un guanyador inesperat, que com deia Tony Judt ha de tornar a guanyar els cors i les ments de la gent i fugir de la versió corrupta de si mateixa.