Per Catalunya!
La història té les seves ironies. El fet és que avui, setanta-cinc aniversari de l'afusellament del president Companys, el president Mas és citat a declarar per haver comès el delicte de facilitar que els ciutadans poguessin exercir el seu dret de vot. Un dret que l'Estat volia impedir i que nosaltres, tot i coneixent perfectament el seu valor simbòlic, vàrem exercir massivament en un acte d'afirmació de voluntat democràtica i desobediència positiva. Dic positiva perquè som demòcrates i ningú ens pot impedir, en una suposada democràcia, expressar la nostra opinió.
Aquest fet ha tingut les seves conseqüències i la història en parlarà. Però hi ha hagut víctimes que aquests dies estan responent, donant la cara i jugant-se el seu futur per nosaltres. Fa dos dies, la consellera Rigau i l'exvicepresidenta Ortega, i avui, el president Mas. Ells van assumir la responsabilitat per tots els que vàrem votar, i tots els demòcrates, siguin quines siguin les nostres opinions, hauríem d'estar al seu costat i denunciar un fet inadmissible en una Europa on la democràcia i la llibertat d'expressió són part dels seus valors fundacionals. Davant d'una anomalia democràtica d'aquesta importància, Europa no pot equivocar-se i mirar cap a una altra banda i els demòcrates espanyols, tampoc, i encara més perquè els resultats del 9-N han estat avalats per la victòria independentista del 27-S. Vivim en un moment crucial per al nostre futur i no ens podem permetre jocs tàctics i de confusió. Ara la campanya ja ha passat i és hora que recordem que per a la majoria d'independentistes el vot del 27-S no era un vot ideològic, era un vot de país. Aquesta és la lectura que amb més o menys entusiasme ha fet l'esfera internacional perquè, els agradi més o menys, el 27-S va guanyar la independència.
Avui el President Mas anirà a declarar pel delicte d'haver-nos donat la veu i ho farà el mateix dia que el president Companys, indefens i torturat, va morir per haver estat el president de Catalunya, tal com indica clarament la seva sentència de mort. Sentència emesa en un consell de guerra sense cap garantia processal i, tal com s'ha demostrat posteriorment, il·legal. El mateix Serrano Suñer, acusat d'haver ordenat la detenció de Companys a la Bretanya i nomenat sis vegades ministre per Franco, anys després, reconeixia que la base jurídica sobre els fets de la Guerra Civil es fonamentaven en una justícia a l'inrevés i hi afegia que va ser un error atribuir delictes de rebel·lió i sedició als defensors del govern republicà atès que aquests –jurídicament i fins i tot metafísicament– era impossible que els cometessin.
Però, malgrat l'evidència, Espanya, ni l'Espanya del PP ni l'Espanya del PSOE, ha demanat perdó ni ha declarat nul el judici de Companys ni la resta de consells de guerra del franquisme. França i Alemanya, en el seu moment, van condemnar l'assassinat del president i, assumint les seves responsabilitats, varen demanar perdó. No és estrany, doncs, que l'Estat espanyol figuri des de fa anys en diverses comissions de les Nacions Unides com a constant agressor contra els drets humans.
Consellera, exVicepresidenta, president, tots els que vàrem poder votar el 9-N estem amb vosaltres, i per a vosaltres les darreres paraules del discurs del president Companys el 6 d'octubre del 1934: “Catalans! L'hora és greu i gloriosa. L'esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat!”
