Dues legitimitats

Per dir-ho de manera suau, a Catalunya en aquests moments hi ha dues legitimitats enfrontades. D'un costat, la que donen les lleis generals de l'Estat, en forma de piràmide jeràrquica que culmina amb la Constitució, i de l'altre, la que s'expressa a través de les majories socials al Parlament. La segona, legalment, està supeditada a la primera, i es reivindica apel·lant a la democràcia en estat pur. Haurien de ser complementàries, però ni ho són ni ho poden ser. En el fons, hi ha un greu problema polític, nacional, que alguns volen resoldre apel·lant exclusivament a la jerarquia legal que imposa l'Estat. Que hauria de ser de dret, però que pot acabar no sent-ho. Tot això ha acabat desembocant en un enfrontament que alguns –els que tenen el poder– volen resoldre a les braves. I en una situació delirant. Perquè és delirant que un president de la Generalitat, una vicepresidenta i una consellera siguin jutjats per atendre un clam majoritari: “President, posi les urnes.” La mirada curta vol resoldre la situació exigint el compliment estricte de la llei, que instrumentalitza de manera descarada. La mirada llarga, més equidistant i raonable, no entén la persistència de l'Estat a judicialitzar la discrepància. D'això parlem. A això ens referim. Qui no ho vulgui entendre es pot passar el dia santificant la Constitució, recitant-ne els articles de memòria. No entenen res. O sí. I encara és pitjor. Són els intransigents constitucionals. I si al final només els és una qüestió de força?