El paper d'Ada Colau

Hi ha un detall que no se'ns ha d'escapar i que pot ser important en les properes setmanes. Pot ser que la CUP i Junts pel Sí arribin finalment a un acord i que es trobi alguna manera conjunta de visualitzar la insubmissió que reclamen els de Baños i Anna Gabriel per votar a favor de la investidura d'un candidat de la coalició. Podria ser, però, que aquest acord no arribés i que, en el pitjor dels casos, s'hagués de recórrer a la convocatòria d'unes noves eleccions en les quals temo que costaria de mantenir el tremp que es va viure el 27-S. Tothom és conscient d'aquesta circumstància i és per això que sembla més probable la primera opció, un trencament si més no escenogràfic amb l'Estat que permetria una majoria sobiranista efectiva, que no pas la segona, una revisió a les urnes que no sé si es podria dir plebiscitària, que potser generaria nous pactes i que ens abocaria a una dinàmica perillosa, en el benentès que ja s'haurien fet les eleccions espanyoles, amb el que això significaria.

El detall que cal tenir en compte és la figura d'Ada Colau. En la seva participació sense fissures en l'acte en contra de la imputació de Mas, Rigau i Ortega, va tenir un paper destacat i va apostar per una “majoria transversal” per poder dur a terme un referèndum vinculant. Colau, que es va mantenir al marge de la campanya de CSQP, representa la xarnera que permetria refer la possibilitat d'una consulta efectiva i real. Més que no pas Rabell (que també era a la plaça de Sant Jaume i a la manifestació davant del Palau de Justícia), perquè és una figura institucional rellevant. ¿I si la solució no fos un pacte constituent sinó una alternativa que tornés a exigir amb contundència el dret a decidir? ¿Hi som a temps? ¿Quin paper jugaria la CUP davant aquesta hipotètica solució parlamentària que estaria a l'expectativa del que passi a Espanya el mes de desembre? ¿O és que potser anem en un tren que ja ha deixat enrere aquesta estació?