Universitat i procés
La universitat catalana no ha perdut el nord. El professorat sap que fora de la democràcia, la recerca, la docència i el deure acadèmic només hi ha el buit. L'estultícia i la misèria intel·lectual absoluta. Hi ha un grup minoritari de docents que mira la resta dels mortals amb suficiència i elitisme; no és pas la normalitat. El món universitari català esta més que amatent vers la societat i el procés que viu Catalunya.
El docent ensenya, es relaciona, professa a qui fa possible la universitat, els alumnes. Els primers castigats d'un estat obsolet, que els augura poca esperança professional. Per això molts estudiants se'n van en acabar. Van arreu del món a buscar un futur millor. Per això malden per una Catalunya lliure, més justa i avançada.
Els estudiants saben com actua la universitat espanyola –la catalana hi està sotmesa–, pel funcionament intern endogàmic i els peatges que s'han de pagar. Unes relacions que massa sovint recorden un caciquisme caspós, una autoritat antiquada. Una jerarquia erma.
Hi ha qui manifesta sorpresa pel nombre de crítics que sembla que es manifesten contra el procés català. Aquest fenomen fascinant que té encaterinats tots els analistes lliures del món. Aquí és on cal matisar. Els universitaris de ciència aplicada, economia, medicina, art, literatura, biologia, matemàtica, física, psicologia, pedagogia, etc., favorables a la independència de Catalunya no surten a la premsa, ni a les tertúlies. La seva opinió no és matèria periodística; tampoc és l'objectiu del seu treball o recerca l'anàlisi social o política de la societat.
Bàsicament els tertulians són periodistes, politòlegs, sociòlegs, historiadors, advocats i hom qui creï opinió. Aquí es perverteix la interpretació del posicionament del món universitari. En aquests camps és on s'han generat, o es generen, els elements que han format, o formen, l'imaginari col·lectiu de la societat, encara amb xacres de la Transició monàrquica procedent del franquisme i de l'antifranquisme.
Vers el procés n'hi ha de prudents, escèptics, porucs i contraris. De contraris, adversaris actius, molts menys del que hom pensa, però es fan sentir. Fan més soroll que no força tenen. Els altaveus de sotamà de l'Estat, de la premsa, de les tertúlies, amplifiquen la seva veu. Alguns, d'anar a la contra del procés, n'han fet un profitós modus vivendi. Alhora són premiats generosament per l'estament oficial espanyol. Els contraris es presenten com els darrers defensors de les trinxeres d'Espanya a Catalunya, per això sempre troben un nacionalista espanyol, algú amb poder fàctic, que els agraeix els serveis prestats. Els tentacles són llargs. Entre els beneficis hi ha guanyar una oposició, premis a dit, convits a congressos, tribunals, beques, reconeixements amb diners, recerca subvencionada, estades a l'estranger, etc. En una universitat normal forma part de la lògica, en l'espanyola –la catalana, vulgues no vulgues, en forma part– és un regraciament deshonest per beneficiar qui va en contra de la personalitat del país, dels seus interessos, de l'opinió democràtica de la majoria on aquests universitaris exerceixen.
L'universitari honest defensa la llibertat i la democràcia; per això pot conviure amb qui pensa el contrari. Aquesta minoria unitarista argumenta a partir d'una Constitució feta sota el temor de sabres, nega el més elemental dels drets humans: el vot.
En la Catalunya independent la universitat millorarà, en tot. Fins i tot acollirem amb els braços oberts els pocs que han impulsat mentida, i de vegades odi.
