Revolta

Les vares dels alcaldes tancant l'arc sobre la persona del president Mas marcaven, sens dubte, la ruta de la revolta. El proppassat dijous a l'avinguda Lluís Companys –quina ironia, el 15 d'octubre en una avinguda que porta el nom del president màrtir– es va concelebrar un dels grans actes del procés català cap a la revolta. La pugna entre Catalunya i l'Estat espanyol processava un dels actes més punters de l'escalada al divorci, cada vegada més difícil de pactar i amb moltes possibilitats d'acabar trencant la vaixella. Un camí sense retorn.

Segurament, som en un procés d'acceleració continuada i la voluntat del poble català no té aturador. Demés, el Partit Popular va atiant la manca d'acord, des del govern i des de les entranyes del partit. Encara, el senyor Rajoy i el senyor Albiol aquesta setmana desacreditaven el pes de les urnes i parlaven del govern català com antidemocràtic i república bananera. Eixamplant distàncies, quan el diàleg és impossible.

Ara, més que mai, Catalunya viu la revolta dels somriures. Tres-cents anys han estat suficients per fer totes les provatures i el resultat és a la vista. És hora de marxar, ja que no queda cap invent per provar i el trencament sembla inevitable. Només es tracta de veure si això es pot fer d'una manera civilitzada o s'ha d'acabar a pedrades. I tancar el tema malament seria una nova irresponsabilitat del Madrid polític, que sap, i no ho ha d'oblidar, que les dues realitats nacionals tenen fills comuns als quals cal donar el lògic acompanyament.

Dijous, davant del Palau de Justícia, Artur Mas es va doctorar com a líder del país, en una imatge que a mi em va recordar la marxa de Gandhi, a l'Índia colonial, a la recerca de la sal. Queda molt camp per córrer i el referèndum cada vegada es fa més imprescindible, quan hi ha una altra Catalunya que dijous no era a l'Arc del Triomf i fins potser pateix la indecisió d'un futur que no veu clar. Cal escoltar tothom, però la revolta dels somriures s'omple de raons. El futur cada vegada és més obert.