‘Back to the future'

Marty McFly i Doc Brown arriben demà, 21 d'octubre, a les 4.29 de la matinada al 2015. És la data que posa en el DeLorean amb què tots dos viatjaven en el temps a la trilogia Back to the future. Vénen del 1955, però la segona pel·lícula, la que fa referència al 2015, es va estrenar el 1989. I un dels exercicis que es faran demà serà comprovar si la imaginació de Robert Zemeckis i Bob Gale fa 26 anys la va encertar. D'entrada, podríem dir que no gaire. Sí que hi ha cine en 3D i les Google Glass, però la roba intel·ligent no ho és tant per adaptar-se automàticament a la teva talla. Els skates no volen, tot i que hi ha un projecte d'aeropatí, però, sobretot, sobretot, el que no vola segur són els cotxes, i si no que ho preguntin als soferts conductors que entren cada dia a Barcelona en hora punta. Ni totes les expectatives s'acompleixen mai, ni hem arribat al final de la història. I això, si se'm permet, val per a la política. Els periodistes tenim la mania d'analitzar la política en clau de futur. Els mateixos polítics tenen aquesta mania de pensar sempre en la següent batalla. I, de retruc, els ciutadans acaben situant l'acompliment de les seves expectatives sempre més endavant. I això té una explicació: no hi ha mai un final. No hi ha un dia en què s'acompleixen totes les expectatives. Perquè la política en democràcia està basada en la frustració, en el fracàs, en la decepció. En les societats democràtiques, cada cop més diverses i amb sobiranies més compartides, mai es compleixen les expectatives de tothom. És impossible. Ni dels polítics ni dels ciutadans. I d'això es tracta, en part, en democràcia. D'organitzar les frustracions col·lectives. La tensió permanent. Per això ni el 2014 va acabar tot. Ni el 27-S va ser el final de res. Ni ho serà el 20-D. La història mai s'acaba. I si ho entenguéssim i deixéssim de simplificar els discursos tindríem menys atacs d'ansietat tots plegats.