L'efecte Llàtzer

Miliki ha tor­nat a morir per obra i gràcia de les xar­xes soci­als, que tant et poden enviar a l'altre barri, com ja li ha pas­sat a Fidel Cas­tro en més d'una ocasió, com et poden res­sus­ci­tar i tor­nar a enter­rar. Aquest ha estat el cas del famós pallasso de la tele, mort el novem­bre del 2012. Tres anys després, el traspàs d'Emi­lio Aragón ha arri­bat a entrar a la llista de tren­ding topic de Twit­ter d'aquest cap de cap de set­mana i ha estat durant més d'un dia la notícia més lle­gida de l'edició espa­nyola d'El País digi­tal. I tot gràcies a algú que, ja sigui per error, per nostàlgia o per fer una broma (això sí, de mal gust), va pen­jar al Face­book la infor­mació publi­cada ara fa tres anys pel rota­tiu madri­leny. A par­tir d'aquí el nou decés de Miliki va començar a cir­cu­lar a gran velo­ci­tat per les xar­xes soci­als fins a tor­nar a con­ver­tir-se en un fet d'actu­a­li­tat. Altre cop queda demos­trat el gran poder de les xar­xes soci­als que, entre d'altres vir­tuts, són capa­ces de res­sus­ci­tar un mort.

És l'ano­me­nat efecte Llàtzer, que con­sis­teix en la difusió mas­siva de notícies anti­gues, difusió gene­rada habi­tu­al­ment pel fac­tor emo­ci­o­nal que causa entre el públic més fidel. Així els inter­nau­tes, moguts per les emo­ci­ons, ja siguin posi­ti­ves o nega­ti­ves, fan cir­cu­lar fets con­crets sense parar-se a pen­sar –i com­pro­var– si són verídics o no, si són actu­als o no. El fet d'estar a la xarxa ja els fa creïbles, els dóna cre­di­bi­li­tat. Perquè les emo­ci­ons pas­sen per damunt de la memòria i fan caure en paranys que poden por­tar a greus equívocs. Les xar­xes soci­als poden mag­ni­fi­car la inten­si­tat de la sin­cro­nia emo­ci­o­nal glo­bal i, alhora, posar en evidència la fra­gi­li­tat de la memòria. El cas del pallasso de la tele n'és un exem­ple. Hi ha sens dubte un canvi de para­digma a l'hora de com­par­tir emo­ci­ons amb les xar­xes soci­als. Està demos­trat que Face­book enco­mana les emo­ci­ons, i encara més si són posi­ti­ves. Malau­ra­da­ment no és el cas d'en Miliki, en què hi ha hagut doble con­dol.