Despropòsits

Fa uns dies, la vicepresidenta del govern espanyol va fer unes declaracions absolutament inusuals en democràcia i mereixedores del repudi més notable. No és una novetat, és clar, però el menyspreu per les regles de la representació parlamentària em semblen de les més intolerables dels últims temps. Va qüestionar el fet que Carme Forcadell pogués ser la futura presidenta del Parlament perquè “la majoria dels catalans no ha secundat ni les idees ni el procés independentista i, no obstant això, tindran com a presidenta del Parlament, que és la representació autonòmica dels ciutadans de Catalunya, una persona que no comparteix les tesis de la majoria dels catalans”. Encara no me'n sé avenir. ¿Que no va guanyar la coalició sota les sigles de la qual es va presentar Forcadell a les urnes? ¿Que no va ser la llista més votada de totes i la que té –també en escons– una àmplia majoria a la Ciutadella? En democràcia, sota els paràmetres de la llei, qualsevol que aconsegueixi reunir els vots necessaris té legítimament el dret de ser president del Parlament. Ho va ser el 1995 Joan Raventós perquè, en haver perdut CiU la majoria, la seva persona va congriar més suports dels diputats que la del seu rival. I punt. I que ara ho sigui Forcadell dependrà justament d'aquest detall. Que es posin d'acord tota la resta de candidatures per proposar un altre candidat. En aquest cas –certament hipotètic– el nou president ho seria amb totes les de la llei, com ho serà Forcadell. I tampoc no compartiria “les tesis de la majoria dels catalans”, aleshores sí que no. ¿Per què alguns critiquen Forcadell perquè és partidista? ¿No ho seria qualsevol dels diputats, que ho són precisament perquè es van presentar sota les sigles d'un partit? Aquests despropòsits són del tot intolerables. Més que res perquè són nocius i atempten no solament contra els principis de la democràcia, sinó contra les més humils evidències del sentit comú.