Sublimar la violència

En les èpoques més sanguinàries d'ETA, sobretot durant el pic dramàtic del funeral d'una nova víctima del terrorisme, sempre apareixia un jerarca de l'Estat que, davant de les càmeres, adoptava una mirada bonhomiosa i buscava l'airecel per solemnitzar aquell mantra d'ofici: “Sense violència, tot és possible i es pot parlar de tot.”

L'independentisme català, un moviment pacífic i d'un rigor democràtic inapel·lable, encarna avui el refús polític de l'statu quo d'una Espanya que en termes de poder i cultura no accepta res més que un absolutisme de matriu castellana. És ara quan es demostra que aquella declaració esperançadora (“sense violència, tot és possible”), era un fals salconduit. L'espanyolisme –de dretes i d'esquerres– se sent incòmode en un marc en què la política no és concebuda com una condició vicària de la violència. L'espanyolisme es mostra fins i tot perillosament nostàlgic de la violència, de la confrontació física, d'aquella pugna que esquitxa, que deixa rastres indelebles sobre la pell i l'esperit de les persones i les generacions.

No som als temps servicialment ambigus de la Transició. Ni en les pràctiques tèrboles que fa uns anys l'Estat s'arrogava en nom
de la lluita contra el terrorisme. Som en una època en què, si més no, Europa obliga a contemplar –diguem-ho així– una clàusula per danys estètics. Per això l'espanyolisme està sublimant lampedusianament la seva violència. És a dir, està armant una legalitat perquè la vella violència arbitrària pugui ser presentada en societat com a novíssima violència legal i col·lectivitzada. És aquest el sentit de fons de la sacralització de la Constitució, de la creació de la llei mordassa o de l'ampliació d'atribucions d'un Tribunal Constitucional ja redissenyat com a quarta cambra. L'espanyolisme enyora reingressar en el terreny infectament còmode de la violència.