Opinió

Xocolata espessa

I al final, arribà la independència

El manual d'instruccions de la unitat d'Espanya indicava que, en cas de victòria electoral de les forces independentistes, calia posar tota la carn a la graella per desactivar el procés abans no sigui massa tard. Tot s'hi val: reunir a Madrid la flor i nata de la dreta europea per jurar sobre les Sagrades Escriptures que mai no acceptaran una Catalunya a la UE o posar en marxa la maquinària judicial per treure a la llum les misèries de les forces independentistes, les reals
i les inventades. Mentrestant, en paral·lel a tota
aquesta activitat unionista –que no ha fet res més que començar–, les forces independentistes continuaven treballant discretament per definir cadascun dels passos necessaris per fer efectiva la independència
en el termini més breu possible. El panorama era dantesc, perquè per arrodonir la festa es desfermava una campanya electoral despietada en l'àmbit estatal,
i el cas català era el tema favorit per excitar el personal. L'ambient s'anava enrarint cada cop més. Procediments judicials, detencions, campanyes mediàtiques, omnipresència als mitjans dels polítics unionistes, exaltació de les diferències o discussions entre
els sobiranistes, més mandataris internacionals assegurant que mai no reconeixerien Catalunya i
un llarg etcètera. Un bon dia, enmig de la tempesta,
el nou Parlament es va constituir i el full de ruta es va posar en marxa. Pocs mesos després va arribar la independència.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.