Fer política, fer país o fer què?

Cada vegada estic més convençut que la major part de la política és perversa. Gairebé tot el que toca ho crema, o, si més no, ho socarrima. No és en absolut una ciència exacta, en què manipulant els factors hom pot saber per endavant el resultat gairebé exacte. Seguint-ne de la vora l'evolució i el resultat final, queda demostrat amb les lleis matemàtiques, les socials, les econòmiques, les doctrines establertes i tota la resta, que, en lloc d'ajustar-s'hi tant com sigui possible perquè els canvis polítics no siguin traumàtics, assaja noves propostes que surten com poden. El ciutadà sovint no s'assabenta del fet.

Els polítics que s'incorporen a la nova legislatura –nova, mai millor dit–, no tots, és clar, obliden, ignoren i aparten tant com poden el que van decretar, dir i fer els seus antecessors. El que hauria de ser el mateix que una cursa de relleus, en què els atletes es passen l'un a l'altre el testimoni, els polítics que surten amaguen o disfressen tot el que els és possible per dificultar el camí del successor, amb la convicció que aquest li pren el lloc, oblidant la democràcia i la llibertat consegüent de votar qui creu millor. I la llei de vida, que també compta: pas a les noves generacions! No hi ha dubte que l'edat té menys importància que en qualsevol altra feina. Un polític jove, si no és molt brillant en la seva actuació i es guanya el lloc, té un futur difícil políticament. Ningú no perdona, i no s'ha d'esperar en absolut ajuda del subjecte sortint.

Prosperar políticament no és un problema de sort. En algun cas pot tenir-hi a veure, però és l'excepció. El polític, però, ha de lluitar i guanyar-s'ho. Fer-se un mateix, és clar, depèn de la intel·ligència i la preparació, principalment. La llei electoral hauria de passar prèviament pel sedàs els candidats i barrar el pas als ineptes i als que no tenen esperit de conquesta per la seva terra. Frenar els oportunistes és més difícil. Si el presumpte polític ha tingut una trajectòria correcta fins llavors, no hi ha manera de saber com obrarà. Moltes persones honrades no han tingut mai oportunitat de no ser-ho. Una dita catalana prou encertada diu així: “L'ocasió fa el lladre.” Analitzant a fons els delictes comesos per primera vegada per persones, són més fruit de l'ocasió que d'un pla.

Acabo de veure imatges del registre de la seu de CDC i de les detencions d'un empleat i de diversos industrials, suposadament relacionades amb el fet. Es tracta de trobar lligams entre els suposats ingressos polítics i els orígens. Si és sols una sospita, per què els detenen i causen trastorns familiars i un escàndol que traspassa fronteres? No deu ser que polítics poc escrupolosos estimulen la justícia, denunciant delictes amb més imaginació que realitat, trencant els difícils equilibris de majories i minories a pocs dies de les eleccions? Catalunya, on ets? Et trobem a faltar!