Lladres i nazis

Més enllà de la frase, poc o molt afortunada, “Espanya ens roba”, que darrerament ja no se sent gens, l'independentisme català retrau a l'espanyolisme fonamentalment –i amb fonament– la intransigència antidemocràtica. Aquesta actitud contrasta i s'entén amb la campanya obsessiva i desbocada que l'espanyolisme ha llançat contra Artur Mas, únic representant, al seu estràbic entendre, de l'independentisme. Una campanya que retrau a Mas i a Convergència que siguin nazis i que siguin lladres. Literalment. Dos insults que repeteixen, com una salmòdia macabra, tant les dretes com les esquerres. Amb odi. Exactament amb odi. Llegir la primera plana o els editorials d'El País o sentir els sermons televisats del neofalangista Jiménez Losantos representa un exercici de masoquisme injustificable. La saliva i la tinta d'aquests senyors és letal. Verí d'aranya. L'odi se'ls escapa per les agalles. Un odi profund, salvatge. Insult rere insult, proclamen la seva superioritat moral i nacional contra lladres i totalitaris. Això és molt bèstia. Perquè precedeix la intervenció. Justifica la intervenció. Contra una colla de lladres i una banda de feixistes que aixequen els quatre dits com els nazis alçaven el palmell només queda marge per a la intervenció. Si algú amb mil dits de paciència recollís els insults que en el darrer mes s'han publicat en qualsevol dels diaris de Madrid i els enviés al Tribunal de la Haia, serien ells els que haurien de suportar una intervenció. Dels tribunals internacionals.