Molta marxa

“He anat a passejar per Granollers”, vaig dir a un amic. ”Granollers? On hi ha el peatge de l'autopista? Pels polígons?”, va preguntar amb to burleta. Disculparà el meu benvolent amic que recordi aquesta anècdota il·lustrativa del desconeixement que tenim de la nostra geografia. El “meu” Granollers era (és) al Gironès, al terme de Sant Martí de Llémena, a una vintena de quilòmetres de Girona, en una gran vall oberta a ponent, un indret certament bonic per anar a passejar. Temps era temps a l'escola apreníem mig cantant “Miño, Duero, Tajo, Guadiana...” fins a fer tota la volta a la Península, però no ens feien dibuixar la Muga, el Fluvià o la Tordera. Sabíem situar el Mulhacén però no el Puig d'Arques, les Agudes o el Puig Neulós. Vam créixer essent uns ignorants de nosaltres mateixos. Per sort tot això va passar fa molt de temps, de manera que les últimes generacions s'han format aprenent al mateix temps on estan el Teide i el Puigsacalm, el Montblanc i el Montgrí. Per aprendre a conèixer millor el territori on vivim avui també tenim una altra escola, aquesta oberta a totes les edats, que hi ajuda eficaçment. És el reguitzell inacabable de caminades i marxes que s'organitzen durant tot l'any arreu del país. És un fenomen sensacional que no valorem prou, nascut espontàniament de la vitalitat de les entitats i associacions, extraordinari tant per la quantitat de gent que s'implica a organitzar-les, com pel nombre de participants.

Si es poguessin representar en un mateix mapa tots els traçats de les marxes que es fan en un any, ens adonaríem de les dimensions colossals del fenomen i de l'enorme territori que ens fan conèixer els organitzadors, posem pel cas, de l'Embardissada, de la Marxa de l'Arboç, de la Mar i Muntanya, de la Ruta d'en Serrallonga o de la Marxa de les Masies. Amb ritme més o menys lent, persones de condició física ben diferent fan salut, comparteixen experiències i descobreixen espais que no es veuen des de les carreteres, com ara Fitor, el castell de Mabarrera, la Mare de Déu del Catllar o l'ermita
de Santa Lena. Conegut un lloc per primer cop, sempre és possible tornar-hi.

Ahir mateix, gràcies a la Transgavarres, vaig passar per Santa Maria de Montnegre i, si tot va bé, diumenge vinent aniré caminant a les Medes. Caminant, sí, no pas des de l'Estartit i sobre les aigües, sinó trepitjant terra volcànica i des de Sant Aniol de Finestres. Sovint no valorem prou les coses bones que fem i tenim, com ara això de tenir marxa, molta marxa.