De set en set
Elogi de la samarreta
La samarreta s'està imposant pel que fa a l'equipament dels diputats al Parlament de Catalunya. Si algú es pensa que es tracta d'una revolució, per exemple, contra l'estètica tradicional i convencional dels diputats amb corbata, va ben equivocat. El primer insurrecte contra el nus al coll va ser el conseller de la Generalitat provisional Antoni Gutiérrez-Díaz, amb Tarradellas de president; i dues dècades més tard va ser el conseller en cap Josep Bargalló qui va oficialitzar el descrèdit de les corbates parlamentàries. Per tant, les samarretes diferencials que indistintament tapen de cintura en amunt els cossos cepats, escanyolits o obesos, que de tots n'hi ha, d'un conjunt significatiu d'il·lustres ciutadans s'han d'interpretar, més que com una revolució estètica, com una identificació amb la condició de persones humils o d'alternativa d'esquerres, o amb els dos rangs alhora.
A mi, si es tracta d'una demostració d'humilitat, la samarreta em sembla tan falsa com l'alta costura que vesteixen altres polítics que neden en l'abundància enriquits a compte de fotre la grapa en el pressupost públic. Vaja, que em vaig creure la samarreta d'Ovidi Montllor que li havien fet d'una cortina vella, però no estic convençut que els teixits i estampats de les samarretes industrials disposin de certificat ecològic i de garanties pel que fa al respecte a la seguretat i dignitat de les persones que han treballat en el procés de producció. A banda que vestir amb samarreta mentre seus en una butaca de vellut, sota uns llums de sostre de llàgrimes transparents i braços de daurat envellit o et beneficies de les fustes, catifes, entapissats, metalls i marbres nobles i sumptuosos de la sala de sessions i del conjunt de dependències sota la cúpula palatina, sembla, si més no, una paradoxa.
I si es tracta d'una alternativa d'esquerres, el símbol samarretesc em sembla desencertat si tenim en compte que la samarreta és també un producte estel·lar del mercat de l'esport i el paradigma de la comercialització i el màrqueting salvatges. Vaja, que el pròxim pas serà posar-hi publicitat, com a solució a l'etern problema de finançament dels partits polítics.