Pel pedregar

Quan Jordi Pujol i José María Aznar van subscriure el denominat pacte del Majestic, Alejo Vidal-Quadras va perdre el càrrec. Va ser ell qui va pagar els plats que l'electorat havia trencat convertint Convergència i Unió en frontissa determinant. Vidal-Quadras va ser catapultat al Parlament Europeu, una jubilació daurada que ell va considerar amarga traïció. Va ser Pujol qui va demanar a Aznar la liquidació de l'energumen que més l'havia castigat? La pregunta no té resposta fàcil. L'exlíder de Convergència sempre ho va negar. Com també ho va negar sempre l'expresident del PP. José María Aznar va explicar més tard, una vegada i una altra, que ningú li havia demanat el cap del seu delegat a Catalunya. Que va ser ell qui va decidir prescindir-ne perquè aquella presència maligna no ajudava gens a les relacions amb CiU. Tant se val que fos d'una manera o d'altra. Sigui com sigui, Alejo Vidal-Quadras no estava disposat a acceptar la nova situació, ni podia embeinar-se tot l'odi que havia anat destil·lant contra el catalanisme. Però ningú va sentir-se humiliat. Així es feien les coses abans. Ara es fan d'una altra manera. Ara una de les portaveus més homologades de la CUP, Anna Gabriel, no només proclama que el seu partit no investirà Artur Mas, sinó que veta en públic els consellers que no els agraden. Gabriel no vol veure en el pròxim govern ni Boi Ruiz ni Felip Puig. La declaració és sincera. La tàctica podria formar part del manual Com enviar a pastar fang una negociació política.