Opinió

El retorn de la geopolítica

Resulta lògic que la Xina temi que els Estats Units hagin impulsat l'acord per contenir el seu auge com a segona potència

Els diaris del dimarts 6 d'octubre donaren la notícia: el dia abans es signà a Atlanta, després de cinc anys de negociació, l'acord comercial del Pacífic (Associació Transpacífica, TPP en les seves sigles angleses), que conforma un grup que desplaçarà cap a Àsia el centre de gravetat de l'economia mundial i competirà amb la Xina. És, segurament, el major acord comercial de la història. No tan sols implica una rebaixa d'aranzels, sinó que també inclou normes mediambientals i laborals, i protegeix la propietat intel·lectual. I és, per altra banda, un model per a l'acord que els Estats Units i la Unió Europea estan negociant en paral·lel. L'Associació Transpacífica l'han signat els Estats Units, el Canadà, Mèxic, el Perú, Xile, Austràlia, Nova Zelanda, Malàisia, Vietnam, Brunei i Singapur. Representen un 40% de l'economia mundial i un terç del comerç.

No és estrany que Pequín miri amb tota mena de suspicàcies aquest acord. S'ha de tenir en compte que el president Obama ha dit que “no podem deixar que països con la Xina escriguin les regles de l'economia mundial”; i que el ministre d'Economia japonès encara ha deixat més clar l'abast de l'acord quan ha assegurat que el TPP té una importància regional estratègica que va més enllà del comerç. Resulta, doncs, lògic que la Xina temi que els Estats Units hagin impulsat l'acord per contenir l'auge de la segona potència.

El cert és que la Xina ha consolidat les seves fronteres continentals i comença a orientar-se cap a l'exterior amb l'objectiu d'establir una presència dominant, de tipus colonial, a bona part de l'Àfrica. Per altra banda, la zona de lliure comerç que fa poc ha entrat en vigor entre la Xina i l'Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic (ASEAN, en les seves sigles angleses) evidencia la posició dominant de la Xina sobre els seus veïns del sud, als quals té lligats per una relació de tipus colonial clàssica, ja que la Xina s'ha convertit en el principal soci comercial de la regió, davant dels Estats Units. Tot sigui dit que amb la soterrada oposició del Vietnam, rival històric de la Xina, que té un gran exèrcit i bases navals i podria exercir de mur de contenció enfront de la Xina, juntament amb l'Índia i el Japó. I pel que fa a Mongòlia, l'extrem orient rus i l'Àsia central, constitueixen zones naturals d'expansió de la influència xinesa, encara que no hi hagin canvis de fronteres polítiques.

Així les coses, és previsible que en un futur no llunyà es produeixin dos fets decisius. Primer, que els mars de la Xina –Oriental i Meridional, entre la primera cadena d'illes i el continent–, acabin sota la influència de l'armada xinesa, amb l'objectiu de reunir tota la capacitat d'atac i de defensa al llarg de la costa, de forma que l'armada dels Estats Units s'ho pensi dues vegades abans d'aventurar-se entre la primera cadena d'illes i la costa xinesa. Segon, que la Xina, que està bastint una gran sortida a l'oceà Índic –al mar Aràbic– a través del Pakistan, mitjançà la construcció d'una carretera i el projecte d'un gran port, té el propòsit d'expandir-se cap a Àfrica, on ja té accés a mercats de petroli al Sudan, Angola i Nigèria; a mines de ferro a Zàmbia i Gabon, i a explotacions de coure i cobalt al Congo, tots els quals ja estan comunicats entre ells per carreteres i vies fèrries construïdes també per la Xina. Tan sols una greu crisi política i econòmica podria alterar aquesta tendència.

En resum, pot entreveure's que l'oceà Pacífic –exceptuats els mars de la Xina– restarà durant temps sota la influència dels Estats Units, mentre que la Xina s'expandirà cap a Àfrica, sense oblidar potser l'Orient Mitjà. En aquesta situació, no és impossible un progressiu afebliment de la relació especial que ha lligat fins ara els Estats Units amb Europa, i una progressiva aproximació d'Europa a Rússia, incentivada per la recíproca necessitat que tenen l'una de l'altra. Rússia necessitarà concentrar-se en el futur en la preservació del seu control efectiu de la immensa Sibèria, i Europa cada cop dependrà més dels subministrament energètics de Rússia. Estan, doncs, condemnades a entendre's.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.