Els optimistes i els pessimistes

El problema és tan evident, que no el nega ningú. Tot i que n'hi ha que el magnifiquen, perquè s'agafen al ferro roent per canviar a colps i bacs la realitat. Després dels enfrontaments, que s'han fet crònics en el sobiranisme, entre Convergència i Esquerra, ara ha emergit amb força la CUP per embolicar encara més la troca. La premissa bàsica que tots els independentistes diuen entendre és que l'independentisme ha de ser unitari i sòlid. Més que l'unionisme. La realitat desmenteix tanta bona intenció. Ara com ara no hi ha cap signe que permeti afirmar que hi haurà govern. La CUP manté el veto a Artur Mas, i fins i tot inclou més noms en l'exclusió, i Convergència no accepta cap de les alternatives que suggereix l'esquerra rupturista. Davant tot això, els partidaris de la independència, que no guanyen prou per a estupefaccions, es divideixen entre els optimistes i els pessimistes. Els optimistes afirmen que “tot s'arreglarà”, senzillament perquè “tot s'ha arreglat” fins ara. I perquè, completen, “no hi ha més remei”. Però que tot s'hagi arreglat “sempre” o que no hi hagi “una altra opció” no vol dir res. Qui guanya habitualment pot perdre un dia. Els pessimistes es limiten a constatar que “som un desastre”. “No tenim remei”, hi afegeixen. I alguns diuen sentir-se tan decebuts, que proclamen que no votaran “mai més”. Les dues posicions es limiten a especular. Sumem-les: en efecte, potser “tot s'arreglarà” una vegada més, una eventualitat que no exclou que siguem “un desastre”.