‘Spanish flu'

Hi ha un dia que vas a petar al parlament de Nova Zelanda, a Wellington, en una visita guiada. A tot arreu pregunten sempre per la procedència. Dius Barcelona, amb aquell punt de covardia i de mandra per no haver d'explicar res més. Si t'engalten “¡Ah, español!”, no tens més remei que empassar-t'ho (que equival a acceptar que al DNI hi diu el que hi diu) o bé posar-te a fer pedagogia, de viatge, que és quan vols desconnectar. Una amiga respon sempre que és d'Andorra. Es veu que funciona, no fan més preguntes. Però mentir no és gaire ètic. Si n'és, de farragós, ser català! L'avi del costat és de Canberra. Coneix Barcelona, fa uns anys la va visitar. “Monumental!”, exclama. Sí que ho és, penses; però el molt canberrà es refereix a la Monumental. Toros, sevillanas, sangría.

Llavors el guia, un jubilat, explica que els maoris parlen en maori al parlament, naturalment. Som al primer país del món on els indígenes –i les dones– van poder votar. Se'n recorden, de quan volíem parlar en català al Congrés? Reivindicacions de la Catalunya autonòmica. Ara ja no cal, és el passat.

El jubilat ens parla de la Primera Guerra Mundial. A la decoració de l'hemicicle hi ha referències a les principals batalles amb participació neozelandesa. Pel meu gust, un pèl bèl·lic per a un parlament. I, és clar, sent el centenari de la Gran Guerra, apareix Gal·lípoli, fins que arriba la referència a l'spanish flu, la passa que es va endur tantes vides i que el conflicte va escampar. El guia em mira i me'n culpa: spanish. Faig un ha, ha de cortesia: posa't a explicar-li que no ets espanyol i per què no li ho has dit al principi de la visita quan ha preguntat per les nacionalitats. Ara ja no hi sóc a temps. És aleshores quan, desafiant tots els tòpics i les etiquetes que li imputava, l'australià se m'acosta i em diu a cau d'orella: “No sé per què et culpa de l'spanish flu, si tu ets català.” Eureka! Sona una fanfàrria. Potser sí que ens estem internacionalitzant, malgrat jo.