Fer-se gran

Fer-se gran, viure molts anys, és una benedicció. No és una situació “residual” a la qual ens cal conformar-nos pacientment. Ni una entristida, gemegosa contemplació del passat. És una etapa més de la vida. Una etapa amb els seus problemes, les seves limitacions i les seves virtuts. És que no tenen dificultats els infants, els adolescents, els joves, els adults? La gran diferència és que –més enllà de l'energia disponible– en totes aquestes etapes anteriors es pot projectar el futur obert, oblidar la vulnerabilitat i pensar-se gairebé eterns.

Fer-se grans és una benedicció perquè en els últims anys, dins els límits imposats per la consciència de la nostra vulnerabilitat tardanament descoberta es pot ser, es vol ser i sovint s'és, en primer lloc, subjectes actius de la pròpia vida mentre es fa respectar la pròpia dignitat. I això malgrat que la vellesa té, en la cultura actual de casa nostra poca visibilitat, molt silenci i mala premsa. Se la devalua de moltes maneres, que van des de la negació fins a l'explotació per part dels mercats de la por de l'exclusió social que, com un fantasma, ronda el fet de complir anys i que s' apaivaga amb productes que prometen la joventut eterna. La discriminació dels grans s'acompanya de l'insistent recordatori per part d'economistes de les administracions del cost de les pensions, de tal manera que gairebé culpabilitza el fet de complir anys i atrevir-se a continuar vivint. No és així en d'altres cultures que, en això, ens donen un bon exemple de civilització.

Ser subjectes vol dir lluitar perquè es respecti la tria que fem sobre la forma de viure i també de no viure. De morir. Potser d'aquesta última part se'n parla més. Com en d'altres casos, ha estat la casuística escampada pels mitjans de comunicació la que ha revifat un debat antic i no ben resolt: el que es produeix quan es tracta del dret a una mort digna. Es dóna voltes al significat d'aquest dret –ja reconegut a casa nostra– i al que implica la seva pràctica. Es tracta de deixar la vida amb el mínim de sofriment inútil i sense perdre la dignitat que ens mereixen tots i cada un dels humans. Però, de què parlem quan parlem de dignitat? Tenim alguns exemples de situacions en què es rep un tracte poc dignificador sobretot quan hi ha en joc el cos: hi ha coses que no s'ensenyen, que pertanyen a la intimitat, que sembla que ens degraden si es mostren en públic. Això sol passar i n'és tant sols un exemple, quan un malalt és tractat com una part, un tros del tot que entorpeix el funcionament, com una peça de motor a adobar: un fetge, una cama, un cor... Normalment aquest enfocament s'acompanya d'un llenguatge infantil: “aixeca el culet”, “oi, maco, que em deixes el braç”? O simplement se l'ignora, es decideix per ell, s'hi parla poc, malgrat que s'hagin signat tots els permisos. En tot cas, les malalties i la forma com són tractades aquestes persones són un tast amarg de com considerem els éssers quan estan en situacions de fragilitat. S'oblida, tant pels vells com pels malalts, que no estem mai enfront d'un objecte, d'un infant o un inepte, sinó d'un subjecte carregat de dignitat que vol mantenir la seva capacitat de triar, pensar i opinar.

Perquè una llarga vida és valuosa. Permet emprar l'experiència, la memòria que és sempre viva i canviant per reconstruir amb ella noves formes de conèixer i sentir la pròpia història, per fer lectures noves del passat a la llum de les realitats del present i per comunicar-se amb els altres d'una altra manera. Una llarga vida permet reparar errors, recompondre relacions humanes potser malmeses, rebre d'aquells que havent rebut de nosaltres ens retornen saviesa nova que hem d'escoltar. I així aprendre constantment de les altres generacions de manera que es mantinguin vius els vincles que ens conformen en tant que grup humà cohesionat, en tant que ciutadania. Per molts anys!