Victòria

Amics lectors que teniu més anys: quina d'aquestes dues coses recordeu més del triomf de Jordi Pujol el 1980? Que va guanyar o que va ser president amb el 27% dels vots? I del Felipe González del 1982, quina imatge en tenim? Que va arrasar amb majoria absoluta, oi? Bé, doncs va obtenir, oh casualitat numèrica, el 48% dels vots, just el mateix que el que ara han assolit Junts pel Sí i la CUP. Pujol va aconseguir els acords parlamentaris pertinents i va muntar TV3 sense respectar la legalitat espanyola del moment fins que la política de fets consumats va portar el govern espanyol a crear un marc legal ad hoc i del qual després, per cert, es van beneficiar les televisions autonòmiques d'arreu de l'Estat. A Madrid, els socialistes van aprovar el que van voler des del 1982 fins al 1993, anys en què van gaudir de la majoria absoluta sense arribar mai al 50%. La següent majoria absoluta va ser la d'Aznar el 2000 (44%) i la de Rajoy el 2011 (també el 44%). A Barcelona, Ada Colau és alcaldessa i governa amb el 25% dels vots. En tots aquests casos, però, com en tota democràcia, la victòria no s'executa el dia que es guanyen les eleccions, sinó el dia en què es veu qui mana, qui prendrà les decisions, agradin o no. Per tant, la victòria de l'independentisme del 27-S no es visualitzarà fins que no mani. Només cal veure què ha provocat el primer acord conjunt: la declaració independentista ha suscitat que Rajoy cridi a consultes tots els líders espanyols i una activació en mode prealerta del Tribunal Constitucional. I no és casualitat que el que es vulgui impedir sigui la simple votació al Parlament, allà on, precisament, es visualitza qui té la majoria, qui mana. Si es continua pactant, es continuarà fent. I si es continua fent es continuarà guanyant. Potser mai una victòria havia depès tant dels seus guanyadors.