La reforma de santa Rita

Els més ingenus de tots –a Catalunya, no cal dir-ho– han celebrat amb coets els primers símptomes visibles de “reforma constitucional”. Finalment, sembla que Mariano Rajoy, que guanyarà les pròximes eleccions, hi ha accedit. Afirma Rajoy que sí, que potser, que s'ho miraran amb interès després del 20 de desembre. Aquesta acceptació, resignada i displicent, ha obert la caixa de no se sap ben bé quines esperances. Ahir fins i tot es comentava que tant el PP com el PSOE veurien amb “bons ulls” –amb ulls d'àliga– el nom de Josep Antoni Duran i Lleida com l'home clau del “catalanisme” en la nova ponència constitucional. Corren massa. Perquè això sigui així, d'entrada caldria que Duran obtingui l'acta de diputat. N'hi ha que confonen d'ofici els seus desitjos amb la realitat. Però ni que fos així. Les “reformes” que en aquests moments proposen Ciutadans i el PSOE, per exemple, s'assemblen com un ou a un coco. Ciutadans ha de fer pública un d'aquests dies la seva alternativa. De tall jacobí i d'inspiració francesa. Només els sobra el rei. Els socialistes espanyols proclamen que ells estan per un “federalisme simètric”. És a dir, la mateixa autonomia d'ara però amb una etiqueta més amable. I el PP? El PP està bé com està. Potser retocaran l'article que fa referència al preu del gall dindi. La reforma que s'acosta acabarà com el rosari de l'aurora. La parròquia dels creients constitucionals a Catalunya hauria d'alçar un altar a Margarida Manzini. Santa Rita. Patrona dels impossibles.