Passat

A Mil nou-cents vuitanta-quatre, la cèlebre novel·la d'Orwell que intenta explicar els mecanismes perversos dels estats totalitaris, s'hi diu: “Qui controla el passat controla el futur. Qui controla el present controla el passat.” Aquest eslògan un pèl enigmàtic suggereix la necessitat que tenen els que ocupen el poder de reescriure permanentment la història per legitimar la seva posició. Per això un principi sagrat de la democràcia és la llibertat d'expressió, és a dir, el dret de dir públicament el que des del poder no volen sentir. El règim de Franco anunciava sense rubor allò de “España: ¡Una, Grande, Libre!” (no n'encertaven ni una: tres errors en línia), o projectava la idea d'anys i anys de pau confonent pau amb por. A les dictadures tot és molt barroer, però a les democràcies la temptació de controlar el relat es manifesta amb la creixent importància dels departaments de comunicació adossats a qualsevol càrrec polític. Tothom es baralla per imposar la seva versió del passat o per esborrar-ne traces quan convé. Un exemple casolà el tenim aquests dies amb la lectura del 27-S. Fins al mateix dia de les eleccions alguns van insistir en el caràcter plebiscitari que tindrien els resultats. Vist que no va ser del tot satisfactori, adéu plebiscit, la paraula ha caigut en desús i ara tot gira sobre el fet de tenir una majoria parlamentària. Com que a l'altra banda hi sovintegen actituds tant o més impresentables, ens estem instal·lant, al meu entendre, en un tirar pel dret i a la patacada que afebleix perillosament l'autoritat moral que han de projectar les nostres institucions. A les democràcies serioses l'establiment de la veritat és irrenunciable, però porta temps. El govern britànic va encarregar un informe per escatir responsabilitats en la guerra de l'Iraq. Aviat es farà públic: hi han estat sis anys i és més llarg que l'obra completa de Shakespeare, la Bíblia i Guerra i pau plegades. La lluita democràtica per evitar que alguns reescriguin el passat al seu gust porta temps, feina i paciència.