Llengua catalana, no principatina

Manuel Sanchis Guarner va reproduir a la seua Gramàtica Valenciana (1950) un text que Pompeu Fabra va dedicar als escriptors valencians en un article publicat en la revista Nostra Parla l'any 1918: “Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa sinó que emprenguéssiu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us
preocupéssiu gens d'acostar-vos al nostre català; que tractéssiu de descastellanitzar el valencià i de redreçar-lo i d'enriquir-lo procurant acostar-lo al valencià dels vostres grans escriptors medievals. Així, tot fent una obra purament valencianista, us trobaríeu haver fet una obra catalanista.” El got mig ple o mig buit. Hi ha valencians, com Sanchis Guarner, que van voler aprofitar aquest text per defensar la catalanitat del seu idioma alhora que reivindicaven les formes pròpies de l'idioma al sud del riu Sènia. N'hi ha, però, que consideraven que Fabra se'n desentenia. Com a enginyer, com a home pragmàtic, decidia deixar els valencians “a la seva sort”: “Vosaltres, valencians, ja us ho fareu.” Si decidiu reivindicar el vostre idioma, depurar-lo, descastellanitzar-lo, i, sobretot, usar-lo, ja ens hi trobarem. Si, per contra, us decanteu pel castellà, per prolongar la subordinació que us ha definit en els darrers tres segles, ja us trobareu amb els castellans.

Potser aquesta dualitat és superficial, una caricatura excessiva, però també és una manera vàlida d'interpretar els fets i l'actitud de Fabra. Quan la Renaixença a Catalunya va adquirir dimensió política, els “catalans” es van sentir sols. Totes les crides que els seus escriptors havien fet als seus homòlegs valencians –sobretot– i balears es van trobar amb recels, reticències i profundes discrepàncies. El patriarca d'aquesta “Renaixença” al País Valencià, Teodor Llorente, en la seva copiosa correspondència amb els seus homòlegs catalans els va advertir tant com va poder que a València “la recuperació literària del llemosí” ni implicava ni comportava cap reivindicació política. Les pròpies capacitats, les capacitats de cadascun, i els límits quedaven ben clars des de l'arrancada. Les dependències polítiques de Don Teodoro, les de la mateixa societat valenciana, impedien anar més enllà. Unes dependències, per cert, que tenien extensions més amargues encara, com ara l'idioma familiar, perquè el “patriarca” va parlar als seus fills en castellà, com comenta el mateix Teodor Llorente i Falcó en les seves memòries.

L'actitud de Pompeu Fabra s'ha d'entendre fins aquest context. La llosa regionalista hi pesava massa. I hi ha continuat pesant sempre. A poc a poc les reticències, però, van anar deixant pas a les coincidències. Si no hagués esclatat la sublevació –ara que la parauleta s'ha posat de moda– del juliol del 36, aquest retrobament, la consciència de parlar un mateix idioma i la temptació de recuperar la unitat de l'antiga corona, s'hauria acabat imposant. Així ho fan preveure els moviments polítics del País Valencià i de les Balears durant els anys trenta. Però tot es va trencar amb el franquisme. I amb la recuperació de la democràcia, dins la transició espanyola, va caldre començar quasi des de zero.

Tenen raó els qui consideren que la llengua és un “virus”. Que es comença acceptant que “valencià”, “mallorquí” i “català” són la mateixa llengua i que s'acaba vés a saber on. Però, per sobre d'aquestes consideracions, n'hi ha de més profundes. Com ara que la llengua catalana té ple sentit i més vitalitat si és capaç d'articular un domini, un mercat, un univers compartit. I això ha fallat molt des que la política va marcar unes llengües autonòmiques, diferenciadores, i un idioma compartit, comú, que és el castellà. Una vegada i una altra cal reivindicar la necessitat de la unitat com a garantia de la supervivència. L'opinió pública de Catalunya va quedar gratament sorpresa quan milers de mallorquins, menorquins i eivissencs van desafiar el govern de José Ramón Bauzà al carrer i van reivindicar l'hegemonia del català a l'ensenyament. Encara se sorprendrien més si saberen quants pares valencians demanen cada any, obstinadament, atàvicament, que els seus fills rebin l'ensenyament en català. Els dos territoris han patit una devastació, més llarga en el cas valencià, durant els darrers anys. Ara reviscolen. Els nous governs valencià i balear tornen a situar el català com una prioritat. És tan estrafolari demanar als “catalans” de Catalunya que consideren tot aquest món com a propi? Que s'identifiquin amb el català al sud, terra endins i mar enllà? És possible superar els límits de la Renaixença i les estratègies de Pompeu Fabra?