Déus amb arracada

“Aquest paio no et mereix”, t'engalta algú de franc com qui t'informa dels perills de la sobras­sada. Per què hi ha gent que prova d'injec­tar mala sang a l'ena­mo­rat? No hi tenen res a fer, natu­ral­ment. L'ena­mo­rat viu de mirar la lluna (si és plena, millor), de rema­tar la cigar­reta que ha dei­xat l'altre a mit­ges al cen­drer, de saber que té les cames cur­tes, el cor valent i el ser­rell curt però digne. “No és bo supli­car l'amor”, t'alliçona, tirant de lema, qui no ha entès res i es creu un setciències. Entro­nit­zem l'esti­mat? L'eri­gim com un déu? Ens pas­sem de rosca? Més aviat és que no ens vetem, que ja hi ha prou cen­sura al món perquè haguem de cas­trar-nos l'emoció. Ens expres­sem com podem, com sabem i com volem. Si l'ena­mo­rat està prou cec per no saber per on navega, veurà que els déus d'avui por­ten arra­ca­des, tran­si­ten en bici­cleta i es tapen els peus amb mit­jons negres de rat­lles ver­me­lles i bla­ves: són mor­tals, vivíssims però mor­tals, per­so­nes com tu, ins­pi­ra­dor de tisora tatu­ada i som­riure preciós. Les per­so­nes ens fem com­pa­nyia davant d'un diari, men­tre l'un lle­geix i l'altre el con­tem­pla, men­tre un xerra pels des­co­sits i l'altre escolta fent veure que passa de tot. La rea­li­tat és que no t'ignora. Dies a venir et repor­tarà amb fide­li­tat allò que pen­sa­ves que li havia pas­sat per alt. I això et farà sen­tir bé. D'altres temen la teva pre­sumpta gran cai­guda, “que no veus que te la fotràs?”, com si l'ena­mo­rat dis­posés del coe­fi­ci­ent d'una ameba i no conegués la lle­tra de la cançó. La seducció del risc i el furor de la der­rota. Però som gerun­dis, ens agrada el durant, l'ull de poll, com als ori­en­tals. No tenim un objec­tiu maligne, els ena­mo­rats, una meta per­versa que cal­gui abas­tar peti qui peti. Som éssers còsmics, pla­ne­tes totals que ens ali­men­tem d'una mirada, d'un frec de genolls, d'una ria­llada simultània abans del fins aviat. Piquem pedra, sí, però ens flo­rei­xen ales i el món se'ns fa una mica més ama­ble. Ens vénen ganes de mos­se­gar la vida i assa­bo­rir-la men­tre duri l'encan­teri.