Tertúlies

No m'acabo d'entendre, però de tant en tant em quedo enganxada en una d'aquelles tertúlies televisives espanyoles, com ara la del canal 24 Horas, de TVE, en què uns periodistes (quasi sempre tot homes i no ho dic perquè les dones que hi apareixen siguin millors) parlen amb indignada vehemència sobre el procés independentista, reconvertit en el desafiament separatista, la sedició o la rebel·lió, que seria una bella paraula si no la posessin a la seva boca. No és que em justifiqui, o potser sí, però deu ser que la perplexitat enganxa. El cas és que, en una nit recent, els tertulians del 24 Horas reclamaven que el govern espanyol fos més contundent, a la manera d'Alfonso Guerra, i no només que Carme Forcadell fos inhabilitada, sinó pràcticament empresonada per ser la presidenta del Parlament del qual van anunciar que ahir declararia unilateralment la independència. Després, a banda de dir quatre banalitats sobre Síria, van comentar amb una amabilitat extraordinària les llistes electorals del PP que Mariano Rajoy ha decidit per a les eleccions del 20 de desembre.

Un cop acabada aquesta lliçó de periodisme, José Oneto (un dels tertulians, entre els quals l'inefable Alfonso Rojo) va ser capaç de recomanar Truth, el film que aborda el fet que Mary Mapes, productora de la CBS, va ser destituïda per un reportatge que denunciava els privilegis de George W. Bush per escapolir-se de la guerra del Vietnam. Oneto va celebrar la conversa entre Dan Rather (ells parlaven de Robert Redford) i Mapes (en deien la protagonista i, quina mala gent, ni comentaven que la interpreta Cate Blanchett) en què s'afirma que els informatius televisius havien sigut un servei públic sense subordinar-se als beneficis econòmics i als interessos polítics partidistes. No sé si era un acte de cinisme o si de veritat creuen que exerceixen el periodisme com un servei públic amb una independència aliena al poder.

Aquell dia, precisament, el New York Times parlava de la poca llibertat de la premsa espanyola, sotmesa a les pressions del govern. Tot i que, quines coses, el reportatge lloa Pedro J. Ramírez.