Intoleràncies

“L'Estat espanyol té intolerància a la realitat nacional catalana.” Això va proclamar ahir Artur Mas com l'arrel del problema. Sí, president. N'hi ha que en tenen a la lactosa o a la carn roja i n'hi ha que en tenen a la discrepància, a la diferència nacional. I això explica cent anys –o més– d'història del catalanisme polític albardats d'incomprensions i de frustracions. Ara tot això pot fer un gir. Perquè la intolerància continuarà i augmentarà, però al davant, per primera vegada, hi ha una actitud majoritària i persistent de separació. L'aprovació ahir al Parlament de la resolució a favor de la constitució d'un estat propi n'ha estat la primera evidència. I en seguiran més. Si és possible. Perquè s'hi encadenen ràpides cal constituir un govern i aplicar la resolució. I perquè això pugui ser cal que dijous la CUP cedeixi dos vots a la investidura de Mas. Per les cares i carasses que ses senyories cupaires feien ahir durant el discurs –insatisfacció, cabreig o displicència– no serà possible. Però, almenys d'entrada, els senyors de la CUP haurien de reconèixer un esforç. El que ahir va fer Artur Mas per lligar la sensibilitat social en tots els matisos que darrerament s'ha atribuït l'esquerra catalana –la mateixa CUP– i la ideologia tradicional en Convergència. La pobresa energètica o el dret a l'habitatge lligats a la inversió en la petita i mitjana indústria o a la innovació industrial. Almenys això li han de reconèixer. I després que sigui el que els déus –i vostès– vulguin.