L'esgarrifança castellana
Un dels poemes més coneguts de Narcís Comadira és el titulat L'esgarrifança, del llibre En quarantena (1990). És aquell que comença: “Quan em llegiu –ara fantasiejo–, / vosaltres, els poetes / adolescents dels temps que han de venir”, i que es refereix a l'emoció poètica (i potser també a l'emoció poètica particular, dita en aquesta llengua) com “l'esgarrifança”: “atent / a aquesta esgarrifança / –que no es perdi!”.
Doncs bé, resulta que l'esgarrifança comadiriana, la de la seva poesia, és una mica més lluny de perdre's perquè ara ja es pot llegir, també, en castellà. L'editorial Cátedra, dins la col·lecció Letras Hispánicas –aquella sèrie dels llibres negres que, com em recordava fa pocs dies l'editor de l'obra, Jaume Subirana, resumeix una part substancial de la carrera dels que hem estudiat filologia, per tal com aplega molts dels clàssics espanyols i hispanoamericans “de ayer y de hoy”–, acaba de treure una magnífica antologia de la lírica del gironí, feta per ell mateix, en edició bilingüe i traduccions castellanes de gent tan fetén com José María Micó, que és el que en signa més i el que, al meu entendre, ens dóna les millors del volum –compostes, les seves, a diferència de les dels altres traductors, ex professo per a aquesta edició–, Félix de Azúa, Ferran Lobo, José Corredor-Matheos, José Agustín Goytisolo, Vicente Molina Foix, Dolors Oller i Jordi Virallonga.
El llibre, que arriba un any i mig després que Comadira veiés aplegada tota la seva poesia en un volum amanós mal anomenat de butxaca, és una bona oportunitat per rellegir l'autor. Jo vaig fer-me conscient de la importància de la seva obra ara fa una mica més de trenta anys, quan vaig conèixer, en una bella edició de bibliòfil del malaurat Miquel Plana, uns quants dels poemes que havien d'integrar Enigma (1985), per mi, el seu millor títol. En El arte de la fuga. Antología del autor, Comadira ha seguit la lliçó de Carner: ordena la seva obra –una tria de la seva obra, més ben dit– en seccions temàtiques. Per tant, aquest llibre és, ara com ara, la millor selecció de la poesia de l'autor.
Molina Foix, en el seu pròleg tan suggeridor, defineix el poeta com “un trànsfuga permanent”. I Subirana es refereix a la del també pintor com “una veu que juga, i una veu que canta”. La relectura que he fet d'aquestes poesies m'ha servit per certificar que un dels temes principals de l'obra lírica de Comadira és la reflexió sobre la forma artística (i també, per contrast, sobre la facilitat en el treball de la forma, allò que en un assaig ell mateix va denunciar com l'estètica tova). Hi ha, també, el desig de la vida –un dels seus poemes, aplegats en l'última secció, es titula Triomf de la vida– i, tant com aquest, el del plany per les il·lusions perdudes: les que escalfaven el cor del jove que fa molts anys que ja no ho és, però també les que feien somiar un país millor, que ja veurem si ho serà mai. És una poesia de gran altura moral, que ofereix el retrat d'uns homes “emasculats de Déu” (una imatge tan gràfica com poderosa!), uns homes a la intempèrie de la seva realitat temporal: quants d'esments precisos a dies concrets i a mesos, però també al temps de Nadal i d'estiu! Les ciutats, moltes, principalment europees, són tan presents en els versos de l'autor com les referències a una naturalesa que no resulta mai impostada, perquè el poeta n'ha fet objecte de passeig (curiós que, en un poema, s'hagi traduït els tan comadirians “pèsols d'olor” com a “guisantes de olor” i, en un altre, com a “habas de olor”).
Em fixo ara en una peça antiga que no coneixia, titulada Com cal, de La febre freda (1966): “Sóc / qualsevol pal de telèfon [...] Recordo / aquell dolç passat d'arbre”. El dramàtic pal de telèfon –que em du al cap un vers de Dia rere dia, de Quasimodo– prefigura altres símbols sobre el drama de la condició humana que adoptarà la seva poesia. Cinquanta anys més tard, el final, més vinyolià que no pas carnerià, també en la llengua de Góngora i de Micó sona esplèndidament: “A este lóbrego cielo / le pido / un rayo / para dar digna muerte a mi madera”, amb aquell to solemnial i august que té sovint el vers del gironí.
