Noies amb vel

Sincerament, no em considero especialment coratjosa ni tampoc sóc espantadissa de mena, però aquests dies he patit un trasbals considerable. Les circumstàncies són d'allò més normals: camino pel carrer i em trobo cara a cara amb una exalumna amb qui no ens vèiem de fa una dècada, vestida amb vel integral, negra de dalt a baix, com un papu. He d'admetre que me n'he endut una decepció colossal de la qual encara m'estic refent; no ho acabo de digerir. A partir d'això m'estic fent preguntes per l'estil: per què ha adoptat el vel una noia que ha nascut aquí i que sempre m'havia semblat absolutament normal? Aquesta trobada que dic m'ha fet sentir profundament incòmoda, encara que una servidora no s'assembli gens al prototipus senyora Rottenmeier –un rot de dona, tot sigui dit–, ni tingui cap ni un dels prejudicis del xèrif Albiol –Déu me'n guard– i em consideri més propera a l'ideari d'una Simone de Beauvoir. Tot i això reconec que aquest fet m'ha descol·locat sobiranament.

A part de les preguntes que acabo de dir, entre mi me n'he anat responent d'altres, amb tants raonaments com vulgueu: que si es tracta d'unes poques excepcions, perquè algunes noies segurament volen cridar l'atenció en un moment de reafirmació personal que coincideix amb l'adolescència més rebel... O bé al contrari, l'exalumna en qüestió potser ha estat influïda per la decisió de la família. Sé que en el cas d'algunes noies de determinades cultures com l'amaziga el fet de mantenir els costums que marca la tradició pot tenir un pes important. Conec altres noies que d'un dia a l'altre apareixen amb el vel posat; totes argumenten que s'han fet grans i que el porten perquè volen. Diríem que eviten dir que ho fan per seguir la tradició, per complaure algú o per seguir els consells de la família; més aviat ho justifiquen convençudes, com si el fet de posar-se vel per primera vegada les autoafirmés profundament.

Segurament són casos puntuals, però tinc la impressió que van en augment, com si la situació que estem vivint, amb notícies diàries sobre la maldat del gihadisme que desperten comentaris hostils que esquitxen els musulmans, aquí i allà, fes decantar una mica la balança. Se'ns fa molt difícil no barrejar les coses i admetre que l'islam és essencialment una religió de pau. Tan difícil com acceptar que hi ha d'haver polítiques diferents i també una educació per als valors humans molt més reconeguda en la nostra societat altament materialista. Un canvi que reclama un gir, més enllà dels controls policials rigorosos, que també són importants en casos de terrorisme gihadista. Quan et trobes una noia que has vist créixer des de petita, que sempre havies vist vestida a la manera occidental, amb pantalons, faldilles maxi i camises de colors, i que t'apareix ara amb un vestit negre llarg fins als peus i un vel que li cobreix completament els cabells, tant que és impossible endevinar-ne la textura ni si els té llisos o arrissats, tens un xoc. Un xoc amb majúscules. Perquè l'has tractada a fons: has rigut amb ella i t'hi has enfadat. Perquè l'aprecies. Perquè saps que el costum i la tradició poc tenen a veure amb la religió a què ella s'adscriu. Perquè lamentes que aquesta religió continuï essent una excusa per a la guerra per uns assassins que sembren el terror i capten joves europeus a través d'internet. I et preguntes: per què? Són molts interrogants sense resposta.

Però des de fa temps, tinc la impressió que una de les causes que porten noies que han nascut aquí a posar-se el vel, tal com un dia ho van fer les seves mares als països d'origen, és la recerca de la sacralitat. A Occident hem escombrat la religió, però no hem estat capaços de substituir-la per una nova espiritualitat que reconnecti els joves amb els valors humans més essencials. La motivació crematística, l'interès immediat, el profit econòmic són bons aliats de les multinacionals i del liberalisme salvatge. Tinc uns quants amics terapeutes, alguns psicoanalistes, que han acabat pelegrinant al Tibet i a l'Índia, a la recerca de l'omnipresent sagrat. Perquè som fràgils i sensibles, i tenim moltes pors que hem d'afrontar, ens agradi o no. Estem en un moment que demana reflexió a fons, sense radicalisme, si els terribles atemptats que acaben de sacsejar París ens ho permeten.